Amor a la veneciana

Apaga l'ordinador, tanca el llum i passa la clau -amb doble volta- a la porta principal del despatx. Cada dia, de dilluns a divendres, quan són les sis de la tarda, la Bruna repeteix la mateixa acció. Fa set anys que ho fa -de fet d'aquí a poc més d'un parell de mesos ja en farà vuit-, i ella, que és una dona ordenada, pacient, perfeccionista i té molta capacitat de concentració i una gran habilitat per les llengües, té clar que treballar en aquesta agència de traducció és una de les millors coses que li han passat mai. Això sí, quan està posada en un document, sap que hi ha de dedicar els cinc sentits: el seu cap no n'hi deixa passar ni una. Cada sinònim que grinyola, cada majúscula desencertada, cada errada ortogràfica, cada coma fora de lloc porta per companyia una escridassada. Clara, ben estructurada -amb introducció, nus i conclusió- i contundent.

Avui no té ganes de tornar a casa tan aviat. És juny i fa un sol molt agradable. El carrer Major està ple de gent, i la rambla, i el parc del costat de l'ajuntament. Prendrà un gelat. En una terrassa de les de la plaça. No sap si un cucurutxo o una terrina. Però té clar que el vol de iogurt natural i de xocolata belga. La seva combinació preferida. Quant feia que no s'asseia tranquil·lament entre la gent en una d'aquestes taules? Ja ni ho recorda. I és una pena, perquè s'hi està la mar de bé.

Mentre espera que la cambrera vingui a demanar-li què vol fixa la seva vista en un noi que camina sense samarreta i que porta uns pantalons curts, unes sandàlies i una gorra. De lluny sembla jove. No deu ni arribar als trenta anys. És musculós, força alt i morè de cabells però molt blanc de pell. Algú el crida i es gira. Quan li veu l'esquena la Bruna ho entén tot: amb aquella vermellor, que li deu coure, és impossible posar-se res a sobre. Que ella ja sap què és agafar una bona escaldufada i pot ben jurar que no és poca broma. Al contrari. Això sí, tant de bo que totes les insolacions que patís a la vida tinguessin aquell regust italià. Ho signaria amb els ulls tancats.

La Bruna fa sis anys que es va casar. Amb el seu xicot de tota la vida. El dia del casament van fer festa grossa. Van convidar una multitud de familiars, amics, coneguts i companys de feina, perquè ni ella ni en Ricard no es posaven d'acord amb quan calia dir prou. I encara hi van faltar les aportacions dels pares de l'un i de l'altra, que també tenien una llista llarga, i ja que ho pagaven entre els quatre tampoc era qüestió de quedar malament amb ningú. La Bruna va portar un vestit llarg i blanc, com els que feia temps que mirava en diverses revistes de núvia. Es va fer un recollit senzill i va escollir un ram de roses blanques i vermelles. Va voler uns talons altíssims. I se'n va penedir durant tot el dia. Després de l'àpat, quan tothom ja portava alguna copa de més a sobre, va ballar descalça fins a la matinada. En Ricard també va triar un conjunt molt elegant. De tonalitats fosques. I sense corbata. Això ho tenia ben clar. No va voler anar al barber. Només necessitava una mica de gomina i una dosi de traça per fer-se un bon pentinat. Durant la cerimònia va cantar una cançó per a la Bruna. L'havia compost especialment per a l'ocasió. Tots els presents -i especialment la núvia- van plorar de l'emoció. Fins i tot ell va tenir problemes per acabar sense que se li trenqués la veu. L'endemà mateix van agafar un avió cap a Austràlia. Allà van llogar una autocaravana i hi van fer ruta durant tres setmanes. "Les millors de la nostra vida", segons van dir a la tornada.

Al cap d'un temps la Bruna va descobrir que en Ricard l'enganyava. Potser feia mig any que havia començat aquella aventura. O potser feia una mica més i tot. Que les males llengües deien que quan s'havia casat ja en portava, de banyes. Ho havia descobert un dia que, per equivocació, havia agafat el telèfon d'en Ricard en comptes del seu per anar a la feina. Eren pràcticament iguals. I amb les presses dels matins el va veure al lavabo -és cert que li va estranyar haver-lo deixat allà però les agulles del rellotge anaven tan ràpides que no va tenir temps de fer més anàlisis- i se'l va posar a la bossa. Quan va voler parlar amb la seva mare es va adonar de la catàstrofe. Va veure el registre de trucades i els correus electrònics i les converses de xat i els missatges diversos. Hi havia molts noms, però n'hi havia dos que sobresortien per damunt dels altres: Bruna -el seu- i Gemma.

Aquell dia no va dinar. No podia engolir absolutament res. Havia quedat embafada de tanta mentida, de tanta farsa, de tanta hipocresia. En arribar a casa va començar a empaquetar coses sense gaire sentit. Maletes i bosses. I alguna capsa de cartó. Ho va posar tot a la banda dreta del passadís, just al costat de l'entrada. Per tenir-ho ben a punt.

I sí, potser tot plegat s'hi va estar ben bé un mes o dos allà al mig. El temps que en Ricard va tardar a convèncer la Bruna que allò s'havia acabat, que no sabia ni per què s'hi havia posat, que havia estat una autèntica bajanada i que només tenia ulls per a ella. Volia creure-se'l, és clar que sí, però li costava tant... Sabia que en Ricard havia sortit amb altres noies abans que amb ella i ara també sabia que en Ricard havia sortit amb una noia mentre era amb ella. I si tornava a passar? I si realment encara estava passant? Al final va arribar el perdó. La confiança va tardar una mica més. I la complicitat i l'admiració i l'alegria encara van venir un pèl més tard.

L'any passat -quan ja en feia tres que havia passat tot- a la Bruna li van oferir anar a un congrés a Venècia. Era una trobada de traductors de diversos països especialistes en llengua italiana. I també eren unes mitges vacances. La intenció d'en Ricard era acompanyar-la i aprofitar per fer turisme les estones que ella estigués ocupada. "Amb la feinada que tenim ara no és un bon moment per marxar", li va dir el seu cap. No va poder ser. I es va haver de quedar.

A la Bruna li va saber greu. A ell, encara més. Perquè estaven tan bé últimament. Com al principi. Ella havia anat digerint la història sense voler saber-ne cap mena de detall. En tenia pou de conèixer els que havia descobert per casualitat. Va obviar qui era la Gemma, com l'havia coneguda, des de quan durava tot plegat i amb quina intenció l'havia enganyada. Sempre va pensar que no li serviria de res anar escampant la sang de la ferida. Per això la va tapar de cop: perquè cicatritzés ben ràpidament.

En Ricard s'havia guanyat a pols el seu perdó. L'havia atesa més que mai. No amb regals -ni bonics ni cars-, sinó amb temps, que era el que més valorava la Bruna. Per passejar, per anar a sopar, per mirar una posta de sol, per confondre's l'un amb l'altra. Va marxar a Venècia amb la recança d'haver d'estar durant tres setmanes sense tot això. Tot i que quan va conèixer en Philip va canviar la seva enyorança per il·lusió. Perquè no, no havia de prescindir de res, simplement havia de fer-ho amb una persona diferent.

En aquell encontre -que va començar el tercer dia del congrés i que va durar fins a l'últim moment de la tercera i última setmana- no hi va haver cap cosa premeditada. Però aquell alemany de cabells ondulats i castanys, d'ulls verd maragda i de llavis carnosos li va fer perdre el món de vista. A les hores de feina les mirades eren cada vegada més perllongades, més intenses, més apassionades. Les mans també se'ls escapaven cap al cos de l'altre, amb subtilitat i inconscientment. I les paraules que es dedicaven no podien ser més tendres i meloses. Feien esforços per dissimular davant de la resta de companys, però quan estaven sols es deixaven anar. S'estimaven a la veneciana. En un italià impol·lut. Incontrolables. Afamats. Assedegats.

En Ricard, a casa, comptava els dies del calendari. Cada vegada que arrencava un full respirava alleugerit: ja en faltava un menys. La Bruna, en la distància, no sabia com recuperar les hores amb en Philip. Encara n'hi quedaven unes quantes per davant, però se li accelerava el cor quan s'adonava que ben aviat tot allò s'acabaria. Per això volia aprofitar-ho al màxim. Per no deixar escapar res. Per atrapar-ho absolutament tot.

El penúltim dia a Venècia la Bruna i en Philip es van passar el dia a la terrassa de l'hotel. Ara estirats, ara asseguts, ara l'un a sobre de l'altra. Feia un sol espatarrant. D'aquells que cremen i que notes com els rajos et traspassen la pell. Els dos van quedar vermells com tomàquets, sobretot la Bruna, que tenia els peus escaldats. Al vespre el color encara va pujar un pèl més la seva intensitat. I el seu dolor. Es van cobrir de loció hidratant. Una vegada i una altra. I amb aquella ardor que sentien per fora i per dins van fer l'amor amb la intensitat i la passió de saber que era l'última vegada. Els "uis" del plaer de tenir-se es van barrejar amb els "ais" del patiment de la insolació.

Quan la Bruna va ser de nou a casa va tenir una febrada que li va durar tres dies. La temperatura no li baixava amb res. "A causa del sol bullent de Venècia", deia en Ricard. Tot i que ella sabia que no. L'adeu que es van dir amb en Philip -amb paraules, amb mirades i amb carícies- era el que realment l'havia fet emmalaltir. Aquelles tres setmanes sí que havien estat les millors de la seva vida. I no sabia si era perquè havia estat immensament feliç o si perquè, al cap d'uns quants anys, havia pogut fer net de tota la ràbia, la frustració i l'engany que portava a dintre. O potser era per les dues coses. I això encara la feia sentir millor.

Quan la cambrera es va acostar a la taula va enxampar-la mirant l'esquena del noi. "Ja veuràs aquest vespre quan es vulgui posar al llit: tot li farà nosa!", li va dir a la Bruna. I ella, sense apartar els ulls de la vermellor, va dibuixar un gran somriure. "Si et toca una pell fogosa i ardent, no hi ha res que molesti", va pensar. I va demanar el gelat de iogurt i de xocolata belga. Finalment amb terrina. Per acostar-se-la a la pell i rebaixar una mica la xafogor que se sentia a dins del cos. Perquè era juny. Perquè feia molta calor. Perquè aquella esquena li havia portat uns records que l'havien fet envermellir.

Primer premi del 9è Concurs Literari de Sant Jordi de la Bisbal del Penedès (23 d'abril del 2017).