'Colada de lletres 2016'

Dins el Colada de lletres 2016, que va sorgir el març del 2017 arran del 1r Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot, impulsat per l'Associació Garrotxa Cultural (22 d'octubre del 2016), hi ha el relat "Pati andalús". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats i va quedar finalista del concurs.

PATI ANDALÚS

Per a la iaia Maria i l'avi Antonio

Les hortènsies. Els geranis vermells i els roses. Els clavells. Les margarides, ben grosses i completament blanques. Les cintes, que ja pengen quasi un metre. Les begònies. Les petúnies de color de sang. Les violetes. Aquest any més violetes que mai. Els cactus, que també fan flors, groguenques i ataronjades. Les alegries de la casa. Qualsevol flor, qualsevol planta, qualsevol petit arbust pot viure en aquesta terrassa que cada vegada sembla menys una terrassa. Els testos que no viuen a casa dels seus familiars més pròxims s'instal·len aquí. I com un miracle -i amb només tres o quatre dies- la Rosa aconsegueix que revisquin. Els rega amb aigua, és clar que sí, però també amb paraules, amb cançons que ha cantat des de nena, amb pensaments. Quasi no els calen adobs. Les seves mans, pacients, els injecten vida. D'allà ja no en volen marxar més. I és així com la terrassa s'empetiteix. Cada cop una mica més.

El dia que li toca regar s'hi pot estar ben bé un parell d'hores. Com la majoria d'accions que fa, és una tasca que s'agafa amb calma. Perquè no té cap pressa per acabar. Fa temps que va deixar de treballar per jubilar-se. I perquè ja no té ni l'agilitat ni l'empenta d'abans. També fa massa que l'artrosi es va instal·lar al seu cos adult -per haver començat a treballar excessivament aviat, amb un cos de nena.

Una mica d'aigua cap aquí, una mica d'aigua cap allà. Els cactus avui no cal que els regui. Encara no els convé remullar-se. Quan finalment dona la feina per feta, fa una llambregada a tota la terrassa. Sí, ho està aconseguint. Gairebé té una mena de pati andalús. Com el que la va veure néixer i créixer i fer-se dona. Com el que fa molt de temps -massa pel seu gust- que no visita i que troba a faltar i que sap que aquest any -enguany tampoc- no veurà. El seu home, l'Ernesto, no està bé per fer un viatge tan llarg. Ell, que s'estaria tot el dia del llit al sofà i del sofà al llit, ja no pot tenir aquestes pretensions. I ella s'hi ha de resignar. La depressió el va capturar un dia i, de mica en mica, li ha anat prenent moltes coses. També la capacitat de poder tornar -ni que sigui per uns dies- a allà d'on va venir. Als seus orígens.

A la Rosa li va bé tenir aquesta parcel·la de plantes. De vida. Durant l'estona que les cuida pot tornar a ser la nena que amb vuit o nou anys feia un llarg trajecte caminant -primer per anar al camp i després per tornar-ne- per, posteriorment, passar una jornada de sol a sol treballant a los olivos. Així és com els anomena quan s'hi refereix. I sempre que els recorda somriu. Hi va suar de valent. Ella i bona part de la seva família. Però la innocència, la inexperiència i la puresa de nena només li van permetre dibuixar records bonics i tendres d'aquella època. Com reien a sota el sol, ardent, arreplegant les olives. Quines fantasies que s'inventaven i que es creien que eren reals. Quines ganes d'aprofitar cada instant, d'observar-ho tot, malgrat la inexpressivitat del camp, monocolor, assedegat, rutinari.

Aquelles terres van ser el testimoni del pas dels anys. Van ser elles les que la van veure celebrar els aniversaris, un darrere l'altre, i no pas els llibres, els quaderns, les pissarres i els pupitres de l'escola. No la va ni trepitjar. Mai ha sabut llegir ni escriure. Sempre ha viscut amb aquesta ignorància. Amb la dificultat de pronunciar la paraula analfabeta. Segons ella un mot massa complicat i que diu a la seva manera. Com tants d'altres: kui per kiwi, fufanda per bufanda o peliodista per periodista. I malgrat tot es fa entendre. Sense haver d'usar diccionaris ni traductors ni intèrprets. I es riu d'ella mateixa cada vegada que veu que en diu alguna de grossa. Ella que no ha estat mai dona de lletres i que resulta que s'inventa paraules, que n'amplia el ventall. Els números els entén més bé. Les factures de la llum, de l'aigua i del gas. La llista de la compra. Els ingressos i les despeses que marca la llibreta del banc. Sense saber com identifica els conceptes i fins i tot detecta errors quan n'hi ha. Segons ella, massa sovint. "Que amb aquesta colla que ens mana no et pots despistar ni un moment." No conèixer l'alfabet no li ha impedit saber cap a on anaven els seus diners. Ni col·locar les bates de tot el personal sanitari al vestuari durant els més de trenta anys que va treballar com a dona de neteja a l'hospital de la ciutat. Ni reconèixer una bona oferta al supermercat. Ni tenir tota la seva família i coneguts fitxats a través dels números de telèfon: a cada un d'ells l'acompanya un petit dibuix per identificar-lo. A la seva neta, la relaciona amb un llibre. Perquè sempre li ha agradat molt estudiar. Com gaudeix desglossant el seu currículum. Quin orgull de iaia. A la seva filla gran, que es dedica -igual que ella- a la neteja, amb una escombra. Al seu fill mitjà, que fa de transportista internacional, amb un camió. I a la seva filla petita l'ha representada amb una rodona que fa de cap i amb cinc pals -un de llarg, que és el cos, i quatre de més petits, que són les extremitats- i una melena deixada anar, que voleia. Veure la seva llista de contactes és com llegir un llibre d'il·lustracions per a menuts. Una autèntica meravella.

I mentrestant l'Ernesto dormita. Ara al sofà. Fins fa poca estona, al llit. On tornarà d'aquí a no gaire. Perquè no està bé enlloc. Perquè no li agrada la realitat que viu. La que li ha tocat. O la que ha triat. Qui sap. Se n'evadeix completament. Amb força pastilles. Així no pensa en els seus anys de joventut, quan tot eren rialles i despreocupacions, ni en les curses amb bicicleta amb els seus dos germans que li regalaven una pell bruna -i a voltes socarrimada- de tant de sol i de tanta alegria, ni en les tardes de festeig amb la seva dona -els diumenges i sempre acompanyats per algun familiar-, fins que va venir el casament, i el naixement dels seus fills, i el canvi de feina, que les olives no donaven per emplenar cinc boques. Tampoc vol retornar a la Bèlgica inhòspita que el va acollir, per treballar a les mines, i que va obligar-lo a visitar el metge sovint. Per acabar acomiadant-se'n. I construir una vida en un altre lloc i poder obtenir, a poc a poc, una certa estabilitat per a la família. Primer va ser una casa compartida amb altres familiars, després van aconseguir un lloguer assequible i, finalment, van poder ser propietaris d'un pis, d'un cotxe i d'una moto. Aquella moto que quasi va fer perdre-li tot. Per un simple descuit. Quin fil tan fràgil teixeix la vida. Que jove que era. Que hagués passat si... Quina sort que va tenir. I ara, en canvi, tantes ganes que té que tot s'acabi. No ho desitja cada dia, és clar que no, però hi ha instants que ho vol amb moltes ganes. Massa. Tota la vida voltant, d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, per acabar enclaustrat en aquest sofà. I en aquest llit. Per què no es trenca ara el fil? Per què costa tant? Qui sap si amb una mica d'ajuda. Qui sap si ell hi posés de la seva part.

-Ernesto, Ernesto, va, desperta't, que són les sis i t'has de prendre la pastilla.

Cada dia, el mateix ritual. Com que la llista de medicaments és tan llarga, cada parell d'hores en toca una -o dues- amb un bon got d'aigua. L'Ernesto es refia de la seva dona, que, tot i no saber llegir, té la guia que li va fer el metge ben memoritzada. Perquè s'ha après el color i la mida de cada una de les píndoles. Igual com confia en ella per ajudar-lo a vestir-se, a dutxar-se, a caminar. De vegades, pels embolics que la depressió li ha anat instal·lant al cap, no la reconeix, i es pensa que ella no és la seva dona, sinó la seva mare o alguna desconeguda. Perquè per ell la Rosa és la que presideix el menjador. Un retrat en blanc i negre que li van fer just abans de casar-se. Amb els cabells recollits amb un monyo, els ulls espurnejants, un somriure tímid i els llavis carnosos. Aquella sí que és la seva dona. La que té en els records, que ara són la seva realitat. I ella quan veu que l'Ernesto no la reconeix, plora d'amagat. Se submergeix en la pena, en la tristesa, en la soledat. Perquè tot i estar tot el dia junts, se sent més sola que mai, més incompresa que mai, més nostàlgica que mai. I recorda -ella que encara té lucidesa per fer-ho- los olivos, i les rialles de nena, i les tardes de festeig, i tot el que han hagut de passar i viure per arribar on són. Si pogués respirar l'aire del seu pati andalús. No, això no serà possible. Però sortirà a la terrassa. Avui no és dia de regar. Tocaria demà o l'altre. És igual. Li anirà bé barrejar-se amb les plantes. Remenar la terra, treure males herbes, abocar aigua. En dies com aquests necessita més oxigen, més vida, que mai.