Color atzabeja

La nena entra a casa a mig matí, amb els cabells, la pell i la roba de color atzabeja. No hi ha cap mil·límetre del seu cos que s'hagi escapolit de tenyir-se d'aquesta foscor. I no és perquè hagi aprofitat les basses i el terra fangós que ha deixat la pluja per xipollejar-hi. Ni perquè hagi intentat descobrir camins secrets per les muntanyes. Ni tampoc perquè hagi excavat túnels llarguíssims per defugir els monstres i els fantasmes que de vegades li fa la sensació que se li apareixen. La seva brutícia -sí, amb totes les lletres- és a causa d'haver estat treballat des de l'alba a la mina. Respirant un aire asfixiant, carregant pesos que li feien cruixir l'esquena, i tota una infinitat d'ossos, i cremant-se els peus amb les brases. Llençant, en definitiva, un bri de vida en cada moviment.

L'únic que la consola és que d'aquí a poca estona podrà anar a l'escola. A aquell edifici mig derruït, amb les parets mal pintades i amb una olor que seria difícil de descriure, però que ja se sent tan seu. No fa tant que hi ha pogut accedir, i tot i així sembla que la freqüenti de tota la vida. És el que passa amb les coses que s'estimen de veritat.

Quan la nena hagi caminat uns tres mil cinc-cents passos hi haurà arribat. Ho farà amb les úniques sabates que té, les que la seva mare li va comprar amb uns petits estalvis que guardava -sempre els ho havia dit així- per a alguna cosa important. Que anés a l'escola, sens dubte, ho era. Ho va tenir clar -tant ella, com el seu marit, com els tres fills més petits que formaven la seva família- des del primer moment. Per això va decidir fer la inversió. Els peus la conduirien al coneixement, a les noves oportunitats, a la llibertat personal, que volia amb tant d'anhel. I el pedestal per fer-ho possible eren les sabates. Les va adquirir de pell, de la més bona que va trobar al mercat, malgrat que durant uns dies van haver de subsistir amb poc menjar. La matriarca, que tenia mans d'or a l'hora de cosir, ja les havia hagut de repassar alguns cops. Uns quants punts per aquí, uns altres per allà, un canvi de cordons i un bon sorgit a les plantilles. A cada ocasió que s'hi dedicava quedaven pràcticament com noves. Però hi havia un obstacle contra el qual no podia lluitar: els peus de la nena creixerien i arribaria un moment en què seria impossible fer més arranjaments. Potser hauria de fer un cop de cap d'aquí a un parell de mesos. Fins i tot es plantejava allargar-ho a tres o quatre. I és que la muntanya de monedes aquesta vegada no era tan esplèndida.

La nena desconeix que les sabates que duu, que ella més aviat troba que ja són una mica velles i malgirbades a pesar de la bona intenció i de la traça de la seva mare, han suposat una despesa tan gran per a la família. D'haver-s'hi fixat una mica més s'hauria adonat que absolutament ningú a casa seva en duia d'iguals, ni tan sols de semblants. Però és que ella té altres preocupacions, com per exemple mirar de trobar alguna de les seves amistats en algun tram del camí. Si no se li fa tan i tan llarg... Interminable. Llavors, tot i estar exhausta i adolorida per les seves jornades maratonianes a la mina -ja li han dit i repetit que allà s'hi va a treballar i no pas a lamentar-se i a queixar-se, que en cas contrari no cal que hi torni mai més- fa bromes, i explica acudits i anècdotes, i té unes ganes irreprimibles de jugar.

I és que sempre li passa el mateix: quan es renta una mica amb la poca aigua que tenen a la sala que fa de menjador, de cuina i d'habitació dels seus germans més petits, i es vesteix amb la camisa blanca i repleta de botons de l'uniforme se sent una altra persona. Potser perquè tota ella té el convenciment que podrà brillar amb la mateixa intensitat amb què ho fan els ulls dels mestres de l'escola -són com la mateixa atzabeja-, quan li repeteixen sovint que val molt i que si s'ho proposa i en té ganes arribarà lluny.

Segon premi del II Concurs de Relats de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers (18 de juny del 2021).