'Contes del segle XXI'

Dins el llibre Contes del segle XXI, editat a finals del 2017, hi ha el relat "Les roses blanques i grogues només són per als instants feliços", que va guanyar el primer premi del 15è Premi de Narrativa Curta del Puig de Santa Maria. Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats. 

LES ROSES BLANQUES I GROGUES NOMÉS SÓN PER ALS INSTANTS FELIÇOS

Quan vaig sortir de la botiga de joguines immediatament vaig mirar el rellotge. Em pensava que m'hi havia entretingut massa buscant algun regal per al meu fill i que se m'havia fet excessivament tard. Per sort no: anava bé de temps. Mentre m'acostava cap a l'edifici, amb passes grosses i ràpides, vaig veure que algú, just en aquell moment, obria la porta des de dins.

Abans d'entrar vaig agafar tot l'aire que hi havia al meu voltant i me'l vaig guardar als pulmons durant uns quants segons. Després el vaig expel·lir. No sabia quan -segurament al cap d'hores- podria repetir-ho. La dona que hi havia a la recepció, que de segur que era la mateixa que feia una estona havia obert la porta, em va saludar i em va dedicar unes paraules tendres i de consol mentre m'estrenyia la mà. Li vaig donar les gràcies, no recordo si amb paraules o amb un gest, i em vaig dirigir cap a la sala número 1, que és la que havia vist que ens havien assignat.

Hi feia una calor asfixiant i vaig demanar si podien posar una mica l'aire condicionat. Jo detestava aquells sistemes de refrigeració, perquè el fred que desprenien, lentament, se'm col·locava dins dels ossos i se m'hi instal·lava. Però aquella tarda era impossible resistir aquella xafogor. I més quan, sense voler-ho, la vista se me n'anava cap allà on era el meu pare. Encara no m'havia atrevit a acostar-m'hi, a mirar-me'l, a parlar-li. Era igual: ja ho faria més tard, tindria temps de sobres.

No sé a qui se li havia acudit adornar la sala amb roses blanques i grogues. Eren les meves flors preferides i per res del món jo hauria volgut que una combinació tan harmònica i bonica, que m'havia acompanyat en moments tan especials de la meva vida, fos la decoració escollida per a aquell comiat. Si aquells colors i aquella aroma coronaven aquella vetlla jo ja no els podria tenir en la mateixa consideració de sempre. Sabia que esquivaria les flors, que les deixaria de banda, que fins i tot les odiaria. Per això no em va quedar altra opció que anar a parlar amb la noia de la recepció i demanar-li que les retirés. De la primera a l'última.

-Si traiem aquestes potser serà difícil poder-ne tenir unes altres per d'aquí a tan poca estona. A la nostra florista no li agrada que li fem les comandes tan precipitadament.

-No hi fa res. Sense flors està bé.

-N'està segura? Si vol puc mirar si en algun altre lloc ens poden arreglar alguna cosa...

-No es molesti, de veritat. El meu pare sempre havia estat molt auster.

Un dels homes de la funerària va començar a enretirar les flors. Quan la sala va quedar buida d'aquelles tonalitats blanques i grogues em vaig sentir satisfeta, victoriosa i tot, malgrat que l'aroma encara va tardar força estona a marxar. La vaig respirar, vaig fer que m'entrés vigorosament pels narius, i durant uns instants em vaig sentir bé. Inevitablement em vaig recordar del dia que va néixer el meu fill. Tota l'habitació estava plena d'aquelles roses i la flaire que desprenien ho envaïa tot. Tothom que entrava a veure'ns ho comentava, i fins i tot la pell de la meva criatura tenia la mateixa textura, suau i flonja, dels pètals de rosa. De vegades, en amanyagar-lo, encara em semblava que ho notava. Per això no em venia de gust associar aquella fragància amb una mort. Sempre havia pensat que les pèrdues no eren dignes de recordar, perquè feien massa mal, provocaven unes ferides que no es podien reparar absolutament amb res, ni tan sols amb el temps, amb aquell que diuen que ho cura tot. Ben mirat, però, el cas del meu pare era diferent, perquè jo havia desitjat infinitat de vegades que es morís, que ell descansés en pau i que, finalment, també ens hi deixés a la mare i a mi. Aquell adeu, final, definitiu i últim, havia estat un descans, un autèntic bàlsam.

L'home de la funerària em va fer abandonar els meus pensaments i, amb les seves paraules, vaig retornar a la realitat de la sala 1 del tanatori.

-Li deixo els recordatoris al damunt de la taula. Si al llarg de la tarda en necessita més, ja ens ho farà saber sense cap compromís.

Ja m'imaginava que no hi hauria cap problema per imprimir un grapat més d'aquells fulls. Només faltaria, amb el ronyó que costava tot plegat. Si és que no hagués estat sobrer incloure-hi pastes i begudes per a tothom que hagués vingut a vetllar el mort. Així aquells que no sabien ni què dir ni com posar-s'hi haurien tingut les mans i la boca ocupades durant una estona.

Quan em vaig mirar els recordatoris em van venir ganes de riure i tot. La meva mare, quan volia, podia arribar a ser realment cursi. Amb la tirallonga de poesies que ens havien ensenyat i al final havia optat -ella, que no havia tingut mai cap interès per escriure i que quan preparava la llista per anar a comprar o alguna nota per a mi ho feia amb un bon farciment de faltes- per posar-hi quatre ratlles de collita pròpia. Havia escollit unes paraules ben carrinclones i les frases no combinaven gens entre si. Els de la funerària i els de la impremta encara ara devien comentar la jugada amb sornegueria. Quin poc gust i, sobretot, quin ridícul. Havia de pensar a deixar anotat en algun lloc que prohibissin que la meva mare, si jo moria abans que ella, s'ocupés dels tràmits del meu, de recordatori. No és que em cregués ningú important, però almenys volia tenir el goig de passar a la posteritat amb una mica més d'elegància i bon gust. Això, al capdavall, tampoc no era demanar tant.

Quan jo ja m'havia llegit el text tres o quatre vegades amb la intenció de trobar-hi la gràcia que de segur que devia tenir, la meva mare va entrar a la sala. Anava negra de dalt a baix: camisa, faldilla i sabates. Fins i tot duia un ventall i una bossa de mà de la mateixa tonalitat. El que em va sobtar va ser l'hortènsia descomunal que s'havia col·locat a la banda dreta del cap, subjectada amb unes quantes pinces per assegurar-se que no caigués, almenys durant tota la tarda. Ben mirat, però, la meva mare ja era així: tot i que normalment feia els possibles per no desentonar, per seguir el corrent, per no dir mai una paraula més alta que l'altra, de cop sortia amb alguna estridència. Segurament aquesta havia estat la seva sort per no embogir, perquè al costat del meu pare, si no tenies aquestes petites descarrilades que fins i tot et feien riure de tan absurdes com arribaven a ser, acabaves per convertir-te en un ésser demacrat, fosc i insuportable com ell. Si la pobra dona havia decidit passar la seva vida al seu costat era normal que se les enginyés per trobar les seves pròpies vàlvules d'escapament. Jo no hauria tingut ni una desena part de la seva paciència.

Mentre em mirava l'hortènsia del cap de la meva mare va arribar el senyor Argemí -va ser el primer- per donar-nos el condol. No sé per què ens entestàvem a anomenar-lo sempre pel cognom i, sobretot, amb el "senyor" al davant, com si fos algú tan important i destacat. D'acord que tenia una empresa de carn més que selecta. D'acord que el seu producte era present a les cuines dels millors restaurants de la ciutat i que s'estava obrint, amb pas ferm i segur, cap a d'altres mercats. D'acord que devia tenir una quantitat de diners desorbitada, que jo no em podia ni arribar a imaginar tot i que els luxes amb els quals vivia ho deixaven veure clarament. Més enllà d'això, però, per a nosaltres només era el cap del meu pare, malgrat que per a ell el senyor Argemí era com de la família. Li havia donat feina en un moment complicat, quan per un problema de salut tothom li tancava -dissimuladament i amb bones paraules, això sí- totes les portes. Encara no sé com sense conèixer-lo de res va dipositar en ell tanta confiança, però el fet és que el meu pare, al llarg dels anys que havia estat treballant per a aquell home, li havia tornat el favor amb escreix. Entre setmana no tenia horaris, els caps de setmana, si era necessari, també se'ls passava a l'empresa, i davant de qualsevol emergència, fos a l'hora que fos, estava absolutament disponible.

-No saben com lamento aquesta pèrdua -ens va dir, a mode de salutació-. L'Amat era un bon home i, sobretot, un gran treballador. Ho va donar tot per a l'empresa.

El senyor Argemí, després de dir aquelles paraules, es va fregar les galtes, com si es volgués eixugar unes suposades llàgrimes que li baixaven dels ulls. Potser la meva mare es va empassar l'intent d'interpretació que va fer, però jo no em vaig creure absolutament res. Si hagués gosat li hauria etzibat que si per coses de la vida tancava el negoci de la carn no es dediqués, per res del món, al teatre, perquè llavors sí que ja estava perdut del tot. El vaig calar de seguida: si en algun moment la seva tristesa tenia algun bri de veritat no era perquè li dolgués que el meu pare hagués mort. Bé, sí que li dolia, però no en el sentit que dolen les pèrdues sentides. A ell el que realment li coïa era saber quin gamarús enganyaria a partir de llavors perquè li tragués les castanyes del foc.

-I tant que ho va donar tot: inclús la vida! Ja veu si n'era, de generós, el meu pare. I tot plegat només per un grapat d'euros.

La meva mare em va posar la mà al damunt de l'espatlla com per dir-me que callés, que aquelles sortides de to no eren pertinents. Es veu que davant del senyor Argemí no es podien dir les veritats, no fos cas que del disgust li caiguessin uns quants cabells de cop, amb els pocs que ja tenia al damunt del cap. Però li agradés o no a partir d'aquell moment hauria de viure amb aquell càrrec de consciència al damunt, o sigui que tard o d'hora, dels remordiments que tindria, acabaria per quedar-se calb. Perquè el meu pare va morir a causa de les seves exigències. Resulta que hi havia uns clients molt importants que s'havien de visitar i que ja no podia passar ni un dia més. Havia de ser en aquell precís instant tant sí com no. Així que el meu pare, després de fer dotze hores que treballava sense haver-se posat a l'estómac res més que un entrepà de pernil salat i una cola, va haver de tornar a agafar el cotxe i anar-se'n a la quinta forca, que és on hi havia el restaurant que semblava, per l'extrema urgència, que d'un moment a l'altre hagués de marxar per potes. Va prémer l'accelerador per poder arribar a l'hora -massa justa- prevista. I en una d'aquelles rectes que havia fet mil vegades, com sempre volant com el vent, els ulls, pel cansament, se li van mig tancar, es va desviar cap a la cuneta i va xocar frontalment contra un edifici en ruïnes.

El senyor Argemí estava desesperat. Havia trucat al meu pare un fotimer de vegades i no havia tingut cap mena de resposta. On devia ser? Per què no havia arribat al restaurant? Que no es recordava que li havia repetit infinitat de vegades que eren uns clients summament importants i que no es podien deixar escapar? Ja li cantaria les quaranta quan tingués l'oportunitat de fer-ho, perquè amb aquelles coses no es podia fer broma.

Potser aquell dia va passar aquell fet perquè la corda, durant molt de temps, s'havia tibat en excés. I era obvi que s'havia d'acabar trencant, que ja no hi havia marxa enrere. La mare sempre es queixava que, al pare, quasi no li veia el pèl, però jo crec que el seu lament, al mateix temps, era la seva sort. Tot això que tenia guanyat per no discutir, que quan estaven gaire estona junts no podien parar de fer-ho. Sempre he ignorat si a casa dels meus amics, companys i coneguts també es vivien aquelles escenes. Ja se sap que el que es transmet cap a fora és una cosa i el que es viu dins d'unes parets familiars és una realitat completament diferent, però jo estic convençuda, encara avui, que el que passava amb els meus pares no era normal. Semblava que tot anava bé, que no hi havia cap problema, que ens enteníem, que podíem arribar a gaudir de les poques estones que teníem per estar junts. I, de cop, sense saber com, tot s'estroncava. El meu pare sempre ho acabava esguerrant tot. Cridava, s'enfadava i, després, se submergia en el silenci. Perquè el pollastre havia quedat cru, perquè tenia ganes de menjar figues i aquell dia no n'hi havia, perquè la funda del sofà estava mal col·locada i feia unes arrugues odioses, perquè no volia acompanyar-me a la festa d'aniversari que una de les meves amigues organitzava perquè coincidia amb el futbol, perquè el setrill de l'oli i el pot de la sal no eren a l'armari de la cuina que els corresponia, perquè jo feia massa soroll mastegant o tossint, perquè no l'havíem felicitat amb prou entusiasme per alguna cosa que ell havia fet i que considerava que era més que important.

La llista dels perquès, amb ell, no s'acabava mai. Posaria la mà al foc que la majoria de vegades simplement s'enfadava perquè no se suportava. Es volia allunyar de si mateix, però com que això no era possible, s'apartava de nosaltres, que érem les més properes a ell. A mi, aquell comportament -jo de vegades el trobava infantil i en altres ocasions el catalogava de maquiavèl·lic-, em regirava les entranyes. Quantes vegades m'havia sentit culpable per si el meu pare s'havia enfadat per alguna cosa que jo li havia fet? Em tancava a la meva habitació i pensava en les meves paraules, en els meus gestos, en els meus actes. Necessitava trobar què havia passat perquè el que semblava un dia bonic i radiant, de sobte, sense solta ni volta, acabava per convertir-se en una jornada negra, fosca, trista i depriment. La propera vegada m'hi hauria d'esforçar més. Em prometia, en silenci, a mi mateixa, que així ho faria. De segur que així podria evitar el seu mal humor.

Per qui em sabia més greu era per la meva mare. Ella patia per partida doble: pel rebuig que venia de part del seu home -les males cares sempre duraven fins que el meu pare decidia que ja n'hi havia prou- i pel patiment que quedava a dins meu. En més d'una ocasió havia sentit que algú li deia que per què no se separava, que potser ja havia arribat el moment de dir prou i de deixar d'aguantar. Però la meva mare només responia d'una sola manera, i és que per a ella no hi havia volta de full.

-Almenys així la nena queda una mica més protegida. Si jo marxés, qui et penses que s'enduria la pitjor part de tot? Ella! Sé que ara ho passa malament, però sense que jo fes d'escut, que esquivés la mala llet i els menyspreus del seu pare, seria molt pitjor.

Pobra mare: ja sé que per als fills es fa qualsevol cosa, fins i tot la més surrealista, però m'indignava pensar que havia gastat la major part de la vida, que era ben seva, a patir i a protegir-me. Potser llavors, amb el pare ja mort, podria començar a gaudir-ne. Realment és el que es mereixia.

Vaig tornar a dirigir la meva mirada cap a l'hortènsia de la meva mare: de color lila intens, fresca, acabada de collir. El senyor Argemí va escollir aquell moment per marxar de la sala i es va creuar amb l'home de la funerària. El vaig cridar amb un "perdoni" i es va aturar de cop, amb un gest que indicava que podia demanar-li qualsevol cosa que necessités. Ho vaig tenir més clar que mai.

-Si no és massa molèstia, m'agradaria que tornessin a portar les roses que hi havia abans.

-És clar que sí, només faltaria. El difunt ben bé que es mereix que l'acomiadin com cal.

Si hagués gosat li hagués deixat anar que ningú sabia les ganes que tant la meva mare com jo teníem de poder treure'ns el meu pare de sobre. Ho necessitàvem com l'aire que respiràvem, aquell que al cap de poca estona va tenir l'aroma de les ocasions especials.