Autocura

Tothom hauria de tenir el seu propi jardí. I no parlo del que normalment es troba al davant o al darrere de les cases o inclús en algun dels seus laterals. Aquests, evidentment, també són bonics, però no tots els espais ni totes les economies ni totes les activitats maratonianes que ens engoleixen la majoria de les hores del dia, fins a deixar-nos xuclats i pansits, el poden assumir.

El jardí al qual em refereixo és molt més especial, autèntic i únic que cap d'aquests. És el nostre, el que duem a dins, el que ens identifica.

Al meu, per exemple, hi he hagut de fer una neteja important. Com carai se suposa que he arribat fins a aquest punt? M'he encarregat de treure la pols de la casa i escombrar-la i fregar-la, de rentar i planxar la roba, de cuinar per a cada un dels àpats i de posar els rentaplats pertinents, de deixar els lavabos immaculats... i jo, en canvi, m'he abandonat.

Per això m'ha calgut agafar unes quantes eines i arremangar-me. Males herbes per aquí i per allà, roques i troncs mal amuntegats i barrant el pas, muntanyes de fang, fulles esmicolades de tan seques i malmeses...

He quedat exhausta, però quin canvi ha fet després de la meva tasca! Arbres, arbustos i plantes s'han vestit amb les seves millors gales. Tons verds, marrons, vermells, granats, taronges i grocs s'han posat a ballar a l'uníson, i fins i tot alguna tonalitat rosa, lila i blanca m'ha dedicat un somriure acompanyat d'una picada d'ullet. Llavors han vingut els pardals, els esquirols i els ratolins de bosc, i ha plogut i ha sortit el sol i ha aparegut l'arc de Sant Martí. I jo, després de molts dies, m'he sentit immensament feliç. 

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de març del 2025.