El concurs de monòlegs

L'havia escrit a consciència, aquell monòleg. Li havia costat un parell de mesos ben bons que les frases lliguessin les unes amb les altres i que les paraules, bé soles, bé de bracet amb alguna altra, tinguessin una bona sonoritat. Estava tan satisfeta amb el resultat... i amb la nominació al premi encara més! Allò que havia redactat en solitud, al petit despatx que s'havia fet en canviar-se de pis, ara es veuria exposat a la llum. Unes quantes desenes de persones la mirarien, l'escoltarien i, finalment, decidirien si era ella o algun dels altres dels nominats qui s'enduria la primera posició.

El que havia tingut clar des del principi és que no podia començar a parlar de cop, sinó que era millor fer-ho després d'una melodia una mica animada. Per això s'hi havia esforçat tant, amb la cançó escollida. Seria el primer estímul que rebria el públic de la sala de la seva proposta. Era totalment necessari que causés impressió i que actués de ganxo.

Quan els últims acords ressonaven per l'escenari va saber que era el seu torn. La taula, la cadira, la tassa buida i el llibre que tenia com a decoració la intentarien abraçar fort durant els quasi trenta minuts que durava la peça per donar-li escalf, però havia arribat el moment de la veritat: havia de centrar-se en el seu cos, perquè fes els moviments pertinents; en la seva ment, perquè no oblidés el discurs, i en la seva veu, que calia que es mantingués ferma i segura.

Va somriure: se'n veia capaç.

Quants anys feia que tenia tot allò per dir? Tants que ho havia anat desant en diverses bosses fosques, del color del petroli, per no tenir el contingut tan a la vista. Però amb allò no n'hi havia prou: si no se'n desempallegava aviat, ella també acabaria per corcar-se i per fer ferum de podrit.

L'actuació, a jutjar per com es va sentir i també pel que li van dir els altres, va anar la mar de bé, tot i que a ulls del jurat no devia ser prou magistral per guanyar els altres contrincants. Tant li era: havia aconseguit treure tota la merda acumulada, al llarg dels anys, del seu interior. Indubtablement, no hi havia cap victòria més exitosa que aquesta.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2025, editat el mes d'abril del 2025 (vegeu l'apartat de Publicacions).