'3r Concurs de Relat Breu per a Microteatre Vila de ses Salines'

Dins el llibret de 3r Concurs de Relat Breu per a Microteatre Vila de ses Salines, editat l'agost del 2019, hi ha el relat "Peus nus", que va quedar com a cinquè finalista. Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats.  

PEUS NUS

Dona: Et puc preguntar per què t'has assegut aquí?

Noia: Perdoni?

Dona: Que m'agradaria saber per què has triat aquest banc.

Noia: La molesto?

Dona: Al contrari!

Noia: És l'únic que m'ha semblat que estava lliure en tot el parc.

Dona: Vaja...

Noia: Què vol dir?

Dona: Per un moment havia pensat que hi havies vingut perquè volies companyia.

Noia: Sincerament només necessitava descalçar-me.

[La Noia es treu les sabates]

Dona: Són boniques, aquestes sabates.

Noia: Doncs no s'imagina quin mal que em fan els peus ara mateix! Les he estrenades aquest matí i encara no m'hi he acostumat.

Dona: Ja saps el que diuen: per presumir...

Noia: A mi perquè a la feina m'hi obliguen, que si no...

Dona: Això hauria d'estar prohibit!

Noia: Té tota la raó del món. No crec que l'estabilitat de l'oficina on treballo depengui dels centímetres dels meus talons. I si és així és que el món està massa podrit!

Dona: I tant que ho està! T'ho diu una que és gat vell.

Noia: Vostè hi ve sovint, per aquí?

Dona: Cada tarda m'hi estic una estona.

Noia: És un lloc agradable.

Dona: Porto veces als coloms.

Noia: Potser no ho hauria de fer...

Dona: Per què?

Noia: Diuen que s'estan convertint en una plaga.

Dona: Quines bajanades!

Noia: L'altre dia encara ho vaig sentir a les notícies.

Dona: Hi expliquen tantes mentides...

Noia: De fet vostè ho deu saber millor que ningú. Si s'hi està cada tarda...

Dona: Si no ho tinc mal calculat, que quasi et podria assegurar que no, n'hi ha vint-i-quatre. I fa temps que no crien.

Noia: De veritat que els reconeix?

Dona: Tothom es fixa en qui li fa cas. Tot i que si algun dia no els recompenso amb veces potser s'haurà acabat la història!

Noia: Llavors s'hauran de buscar la vida, com fan tots els coloms del món.

Dona: Suposo que és la meva manera de compensar-los.

Noia: Què vol dir?

Dona: Per tots els que em vaig arribar a menjar de jove.

Noia [Amb un cert fàstic]: De coloms?

Dona: Coloms i altres coses.

Noia: Com quines?

Dona [Sospirant]: És igual... La gana és molt punyetera. Això només ho sap qui n'ha passat de veritat.

Noia: M'ho imagino... I d'on els treien?

Dona: Un veí nostre, mai vaig saber ben bé per què, en criava. Quan teníem la certesa que no era a casa, la meva germana i jo pujàvem al terrat, que és on vivien, i n'hi agafàvem uns quants.

Noia: No les va descobrir mai?

Dona: Juraria que des del primer dia!

Noia: I no els va dir res?

Dona: Ni una sola paraula.

Noia: I als seus pares ja els semblava bé?

Dona: Ja t'he dit que la gana és molt punyetera. I no hi entén gaire de cortesia. Fins i tot en dues persones tan educades com el meu pare i la meva mare. A tots ens feia profit menjar una mica consistent de tant en tant.

Noia: Jo és que no sé com...

Dona: No et preocupis. A quasi tothom li passa el mateix quan ha de parlar d'aquells anys tan foscos i tristos.

[Silenci]

Noia: Sempre hi ve sola, aquí?

Dona: Normalment sí.

Noia: Però té família?

Dona [Rient]: Els coloms!

Noia: I ningú més?

Dona: Els meus pares van morir fa temps. Després ho va fer la meva germana. I fa un parell d'anys em vaig quedar vídua.

Noia: De fills no en té?

Dona: Em van dir que era una impossibilitada!

Noia: Què!?

Dona: Abans les deixaven anar així, sense gaires miraments... Els meus sogres em van retirar la paraula quan feia cosa de cinc anys que el meu marit i jo ens havíem casat i encara no havien arribat els nets. Suposo que ja s'havien cansat de fer-me retrets.

Noia: De veritat que els seus sogres li van fer això?

Dona: Sí, filla. Quan les coses van maldades ni la família és un refugi.

Noia: I el seu marit què hi deia?

Dona: Sempre va creure que el problema era d'ell, que devia ser estèril. Mai em va responsabilitzar de ben res.

Noia: Com van poder portar aquesta situació?

Dona: Cadascú va fer la seva: els seus pares per un costat i nosaltres dos per un altre. Com si no ens coneguéssim de ben res. Com si no ens haguéssim estimat mai. Com si el passat compartit fos de fum.

Noia: I això no els va comportar problemes en el matrimoni?

Dona: Cap ni un! Ni no tenir fills ni prescindir d'una part dels seus. Teníem clar que ens estimàvem per damunt de tot això.

Noia: Que bonic... [Pausa] Sap? Jo tampoc en tinc, de fills.

Dona: Encara ets molt jove.

Noia: Però em sembla que no m'agradaria tenir-ne.

Dona: Ningú t'hi ha d'obligar.

Noia: La meva parella no ho acaba de veure ben bé així.

Dona: Doncs lamento dir-te que amb això no hi ha un terme mig: un dels dos hi acabarà perdent.

Noia: I segur que seré jo.

Dona: No hi tinc cap mena d'experiència, però portar un fill al món no és cap banalitat. I estem perduts si ho veiem així.

Noia: I què faig?

Dona: Ser feliç! [Pausa] Renunciar als desitjos propis per complaure els altres, per molt que sigui algú que t'estimes, no te'n farà.

Noia: Potser és un acte d'amor mal entès.

Dona: Diria que dels pitjors. [Pausa] Per cert, com tens els peus?

Noia: Sense les sabates, molt millor!

Dona: S'hi està bé sense noses, eh?

Noia: De meravella!

Dona: Doncs has d'intentar descalçar-te més sovint. [Múrria] Ja m'entens...

Noia: Ja té raó quan diu que és gat vell!

[La Dona i la Noia es miren i somriuen]

Noia: L'ha fet vostè la bossa per a les veces?

Dona: Tens bon ull!

Noia: La meva iaia era modista i m'ha fet pensar en la seva manera de cosir.

Dona: Jo no he sabut fer res més a la meva vida.

Noia: És un ofici bonic.

Dona: I sacrificat! Tinc pocs records d'abans sense estar envoltada de fils, d'agulles, de didals, de troques de llana i de peces de roba.

Noia: Li hauria agradat treballar d'una altra cosa?

Dona: De mestra, sens dubte.

Noia: No ho va intentar?

Dona: No vaig anar prou a l'escola. Els meus pares tampoc ho consideraven gaire important... Si la meva germana i jo haguéssim estat nois de segur que la història hauria estat molt diferent.

Noia: Però en sap de llegir i d'escriure, no?

Dona: Puc dir que em defenso. Saps com en vaig aprendre molt? A través de la meva germana.

Noia: Com vol dir?

Dona: Per amor ella se'n va anar a viure a França, a Perpinyà. I des d'allà m'enviava cartes per fer-me cinc cèntims de com estava.

Noia: O sigui que van saber treure partit de la distància.

Dona: No ens va quedar altre remei!

Noia: Jo no sé si podria viure sense la meva germana a prop.

Dona: T'hi acostumaries. A mi, al principi, també se'm va fer una muntanya. Semblava que m'haguessin arrencat un tros de mi. Però amb les paraules que m'escrivia em vaig anar reconstruint.

Noia: Per a ella també devia ser dur.

Dona: No en tinc cap dubte...Tu saps l'emoció que jo sentia cada vegada que a la bústia hi veia un sobre amb la lletra d'ella? Embogia! Tot i que llavors em venia la gran feinada: llegir i rellegir la carta per entendre tot el que hi deia i després -ai mare, allò sí que era difícil!- contestar-l'hi. Volia estar a l'altura, perquè es notava que ella, des que era allà, s'havia instruït.

Noia: Les guarda?

Dona: Absolutament totes. Però t'he de dir que no me les he tornades a mirar mai més. Ni tan sols quan ella va morir.

Noia: Almenys sap que les té.

Dona: Sí, per si en algun moment em fan falta.

Noia: De vegades els records són un bàlsam.

Dona: Perquè sigui així has d'assegurar-te de viure una vida relativament agradable.

Noia: Vaja, que no m'he de posar sabates que m'encetin.

Dona: No ho podries haver dit millor!

[Silenci]

Noia: Vostè ha estat feliç?

Dona: He tingut moments de tot. Com tothom, és clar. Però crec que et puc dir que sí.

Noia: És una sort arribar a la seva edat i que faci aquesta valoració de la seva vida.

Dona: Suposo que em puc sentir afortunada.

Noia: A mi també m'agradaria.

Dona: Doncs és a les teves mans.

[La Noia mira cap a les mans de la Dona]

Noia: Les té boniques, vostè.

Dona: El què?

Noia: Les mans.

Dona: Plenes de venes boterudes i de taques!

Noia: Però amb molta personalitat.

Dona [Somrient]: No me les havia contemplat mai així.

Noia: Li fa res si les hi agafo?

Dona: No, és clar que no.

Noia: Sempre m'han agradat molt les mans de la gent gran.

Dona: De la gent vella! Ja ho pots dir amb totes les lletres.

Noia: Les té calentes i suaus. Em recorden molt les de la meva iaia. [Pausa] Fa pocs mesos que va morir.

Dona: Ostres, em sap greu.

Noia: Gràcies. [Pausa] Es nota que són mans que han estimat molt.

Dona: Et puc ben assegurar que sí. Potser poques persones però bé.

Noia: Al capdavall és l'únic que importa, no?

Dona: Jo, almenys, amb això em dono per satisfeta.

[Silenci]

Noia: Em sembla que hauré de començar a passar...

Dona: I tant! Fes, fes.

Noia: Es queda trista?

Dona: Per què ho dius?

Noia: Com que no han vingut els coloms... I vostè venia tan preparada amb les veces...

Dona: Tard o d'hora em buscaran. Sempre ho fan.

Noia: Així ho espero!

Dona: De totes maneres avui he tingut una molt bona companyia amb tu.

Noia: I pensar que tot ha estat per culpa de les sabates.

Dona: Ja ho veus: fins i tot les coses dolentes en poden portar de bones.

Noia: A mi també m'ha agradat molt poder parlar amb vostè.

[La Noia i la Dona somriuen amb tendresa]

Dona: Et veus amb cor de posar-te-les?

Noia: Ho hauré de fer sí o sí... Crec que els peus ja han descansat força.

Dona: I si no et tornes a descalçar quan convingui. Res de tiretes, ni embenatges, ni esparadraps. El dolor no s'ha de tapar mai. És millor que aflori, que corri com un broll d'aigua. Recorda que aquí hi has vingut a ser feliç.

[La Dona acarona la Noia]

Noia: Li estic molt agraïda per haver-me regalat aquesta tarda.

Dona: Gràcies a tu, bonica.

[La Noia s'aixeca del banc]

Noia: Miri, els coloms! Ja venen!