La millor cistella del partit

Ens hi jugàvem el campionat. Durant tot el dia, i sobretot a l'hora de sopar, amb el plat de cigrons al davant, que no s'acabaven mai, els ho vaig repetir. A la mare la vaig convèncer a la segona enforquillada, però amb el pare no hi va haver manera. Em va dir, amb un to dur i aspre, que jo a aquella hora tenia piano i que si els de la federació havien decidit canviar el dia del partit li semblava molt bé, però que -"ja t'ho pots ficar al cap!"- les de l'equip s'haurien d'espavilar sense mi, perquè em devia -"no saps que les classes amb aquest professor ens costen un ull de la cara?"- a una altra cosa.

Amb els llegums fets una pasta a dins de la boca, i amb molta dificultat per empassar-m'ho, ho vaig tenir clar: el meu pare, amb aquella sentència, no es preocupava pel meu rendiment musical ni pels seus diners. Era una altra història! Cada divendres, durant els cinquanta minuts en què jo estava tocant les tecles blanques i negres, ell aprofitava per passar l'estona amb la mare d'una altra alumna. Els dos parlaven, reien, es miraven d'una manera estranya, com no l'havia vist mai mirar a ningú -i menys encara la meva mare!- i diria que fins i tot s'amanyagaven la pell, amb uns tocs fugaços com si s'enrampessin però ben intensos. Jo no hi entenia gaire, d'aquelles coses, però si algú m'hagués preguntat si creia que aquells dos individus que hi havia en aquell banc de fusta estaven enamorats els hagués dit un sí immens com un sol.

Últimament, quan jo sortia de piano, el meu pare m'obsequiava amb una bossa immensa de llaminadures. No la comprava ell, sinó que la duia la dona, que també n'entregava una de les mateixes dimensions a la seva filla. Els dos asseguraven que eren pels nostres esforços i progressos, perquè confessar que ho feien per comprar el nostre silenci sonava lleig, rar i de mala persona.

-D'acord, aniré a música -vaig dir amb la pasta de cigrons ja a l'estómac-. Però digues a la teva amiga que no s'oblidi de les piruletes, que fa dies que no ens en posa.

La cara de la mare era un poema. La del pare, més. Encara que no pugés al marcador, aquella, sens dubte, seria la millor cistella del partit.