Ai, la vida (versió reduïda)

—La vida m'ha passat com un sospir.

Ho va dir així, de cop i sense entrebancar-se. I mentre pronunciava cada una de les paraules, ben mastegades, per deixar clar que res no havia estat fruit de l'atzar, sinó de la més pura consciència, es mirava al mirall, amb molta atenció, com si es veiés per primera vegada, com si es presentés a si mateixa.

—I és que de vida, ben mirat, n'he tingut tan poca...

I llavors va parlar de la duresa de la guerra, de la gana de la postguerra, del dolor i del patiment per les pèrdues, de la falta de somnis perquè se sabia que quasi res era possible més enllà de sobreviure, de les injustícies de ser dona en un món pensat per i per als homes, de la maternitat qui sap si plenament desitjada, però sí quasi exigida per la societat i també per la família, de l'excés d'innocència, de la falta d'empenta, de l'anar fent i del qui dia passa any empeny.

Una flaire melindrosa va entrar per la petita obertura de la finestra. Ho va fer amb agilitat, amb destresa i amb molta traça, perquè en qüestió de segons tot va quedar impregnat de la seva essència.

—És gessamí! El reconeixeria on fos.

I llavors, per primera vegada durant tota l'estona, va tancar els ulls i es va abstreure de tot. Somreia amb plenitud i respirava intensament per no deixar escapar ni un bri d'aquell aire.

Sense explicar-m'ho amb mots vaig entendre que havia viatjat fins a la seva infantesa: estava asseguda just al costat d'una enorme planta amb flors blanques i molt oloroses, menjava un gelat de maduixa, tenia els genolls pelats, duia una diadema d'un groc vigorós i sentia que tenia una vida llarga, molt llarga, llarguíssima, per endavant.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2025, editat el mes d'abril del 2025 (vegeu l'apartat de Publicacions).