Ai, la vida

Era mitja tarda, l'hora de la infusió de menta i del parell de galetes amb una presa de xocolata amb llet. Durant el dia hi podia haver les interrupcions que fossin necessàries, però aquest àpat, degustat a la butaca folrada amb vellut granat del menjador, era indiscutible. Les sortides amb les amigues, les revisions del gas, les sessions de perruqueria per rentar, eixugar i pentinar els cabells i, fins i tot, les visites al metge havien de ser abans o després, mai, sota cap concepte, en aquella franja horària. Que les coses també havien d'aprendre a tenir una mica de paciència, què carai!

Jo la contemplava: tot i tenir una vuitantena d'anys llargs a l'esquena sovint no podia evitar fer algun moviment una mica infantil. Especialment quan agafava la tassa i la feia voleiar per l'aire, com temptejant en quin moment alguna gota s'escapava i animava la resta a seguir el seu exemple i fer el gran vessament. Però fins i tot així traspuava una elegància que captivava.

—La vida m'ha passat com un sospir.

Ho va dir així: de cop i sense entrebancar-se. Mentre pronunciava cada una de les paraules feia la sensació que les passejava a l'ample de la boca per després mastegar-les, amb la voluntat de deixar clar que res no havia estat fruit de l'atzar, sinó de la més pura consciència, i es mirava a la mica de reflex que li proporcionava la finestra, amb molta atenció, com si es veiés per primera vegada, com si es presentés a si mateixa.

—I és que de vida, ben mirat, n'he tingut tan poca...

I llavors sí que va enretirar la butaca, va deixar la tassa al damunt de la taula i va acabar d'empassar-se un tros de galeta. Em va fer saber que tenia ganes de parlar. De la duresa de la guerra, de la gana de la postguerra, del dolor i del patiment per les múltiples pèrdues, de la falta de somnis perquè se sabia que quasi res era possible més enllà de sobreviure, de les injustícies de ser dona en un món pensat per i per als homes, de la maternitat qui sap si plenament desitjada però sí quasi exigida per la societat i també per la família, de l'excés d'innocència, de la falta d'empenta, de l'anar fent i del qui dia passa any empeny.

Jo tenia ganes de contestar-li alguna cosa, de fer-li saber que l'entenia, i també que la planyia, però crec que ella no volia ser interrompuda. Si sempre s'havia hagut de treure les castanyes del foc què podien fer ara quatre paraules inconnexes, mal travades, potser fins i tot imprudents per alleugerir-la?

Millor callar. Sí, jo no era gaire experta de res encara però havia vist que en ocasions el silenci era l'aliat perfecte.

Al cap de poc més d'un grapat de segons una flaire melindrosa va aprofitar per esquitllar-se entre la cortina sedosa del menjador i instal·lar-se a l'estança. Ho va fer amb agilitat, amb destresa i amb molta traça, com si s'hagués estat entrenat llargament per aconseguir la seva fita. En qüestió d'un instant tot —fins i tot els nostres cossos!— va quedar impregnat de la seva essència.

—Has notat quina olor més peculiar? —li vaig preguntar.

—És gessamí! El reconeixeria on fos.

I mentre ho deia va tancar els ulls, per abstraure's d'aquell present que ella i jo estàvem compartint.

Va començar a somriure, primer tímidament i després fent riallades a cor què vols, i també respirava molt intensament, per no deixar escapar ni un bri d'aquell aire.

Sense paraules —en aquesta ocasió a ella tampoc no li van caldre— va fer-me saber que havia viatjat fins a la seva infantesa. Anava amb uns pantalons curts i amb una samarreta excessivament baldera. De segur que devia ser d'alguna de les seves germanes grans, com la majoria de la roba que duia: ampla, llarga i recosida. Corria entre els camps de colza, confonent-se amb el verd i sobretot amb el groc. No tenia por que ningú li cridés l'atenció perquè el pagès que menava aquells trossos de terra més d'una vegada i de dues li havia dit que si seguia els traços que simulaven ser una mena de caminets no hi havia cap problema. Les plantes, d'aquella manera, no patien; ans al contrari: estaven distretes amb aquells passos tan enèrgics, que els feien venir ganes de moure's, tot i que davant la impossibilitat de fer-ho optaven per anar amunt, ben amunt, i créixer, cap al cel, tant com fos possible.

Després de la corredissa tornava cap a casa. No era estrany que dels genolls li regalimessin algunes llàgrimes de sang: les caigudes, encara que poc escandaloses, eren gairebé inevitables. S'hi passava una mica d'aigua i sabó i es cobria els trossos de pell amb una petita gasa per acabar d'aturar aquella vermellor tan intensa. Les ferides sovint no tenien gaire espai personal, sinó que es tocaven les unes amb les altres. Sempre s'imaginava que entre elles tenien alguna conversa: "Vosaltres quant fa que sou aquí?" "Sabeu si tardarà gaire a caure'm aquesta mena de closca que se m'ha fet a sobre?" "No trobeu que hem anat a parar a un cosset un pèl temerari?"

Ben apedaçada, era el moment d'asseure's al costat d'unes enormes plantes amb flors blanques i oloroses que hi havia a la mica d'eixida que tenien a la part del darrere de l'habitatge. Apuntava el cul a terra, s'estenia un drap a la falda i hi deixava reposar un plat amb pa amb oli i sucre. Li encantava quan el líquid li regalimava per les mans i quan les partícules dolces se li quedaven encastades a les comissures dels llavis. Quina felicitat que tenia en aquell instant! I agafava tot l'aire que l'envoltava, que estava xop de gessamí, i se n'emplenava els pulmons. Potser era quan més sentia que tenia una vida llarga, molt llarga, llarguíssima, per endavant.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de desembre del 2024.