'Vullescriure.cat 2025'

Dins el VullEscriure.cat 2025, que va sorgir arran de la tretzena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2025), hi ha els relats "Ai, la vida" i "El concurs de monòlegs". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats.   

AI, LA VIDA (versió reduïda)

—La vida m'ha passat com un sospir.

Ho va dir així, de cop i sense entrebancar-se. I mentre pronunciava cada una de les paraules, ben mastegades, per deixar clar que res no havia estat fruit de l'atzar, sinó de la més pura consciència, es mirava al mirall, amb molta atenció, com si es veiés per primera vegada, com si es presentés a si mateixa.

—I és que de vida, ben mirat, n'he tingut tan poca...

I llavors va parlar de la duresa de la guerra, de la gana de la postguerra, del dolor i del patiment per les pèrdues, de la falta de somnis perquè se sabia que quasi res era possible més enllà de sobreviure, de les injustícies de ser dona en un món pensat per i per als homes, de la maternitat qui sap si plenament desitjada, però sí quasi exigida per la societat i també per la família, de l'excés d'innocència, de la falta d'empenta, de l'anar fent i del qui dia passa any empeny.

Una flaire melindrosa va entrar per la petita obertura de la finestra. Ho va fer amb agilitat, amb destresa i amb molta traça, perquè en qüestió de segons tot va quedar impregnat de la seva essència.

—És gessamí! El reconeixeria on fos.

I llavors, per primera vegada durant tota l'estona, va tancar els ulls i es va abstreure de tot. Somreia amb plenitud i respirava intensament per no deixar escapar ni un bri d'aquell aire.

Sense explicar-m'ho amb mots vaig entendre que havia viatjat fins a la seva infantesa: estava asseguda just al costat d'una enorme planta amb flors blanques i molt oloroses, menjava un gelat de maduixa, tenia els genolls pelats, duia una diadema d'un groc vigorós i sentia que tenia una vida llarga, molt llarga, llarguíssima, per endavant.

EL CONCURS DE MONÒLEGS

L'havia escrit a consciència, aquell monòleg. Li havia costat un parell de mesos ben bons que les frases lliguessin les unes amb les altres i que les paraules, bé soles, bé de bracet amb alguna altra, tinguessin una bona sonoritat. Estava tan satisfeta amb el resultat... i amb la nominació al premi encara més! Allò que havia redactat en solitud, al petit despatx que s'havia fet en canviar-se de pis, ara es veuria exposat a la llum. Unes quantes desenes de persones la mirarien, l'escoltarien i, finalment, decidirien si era ella o algun dels altres dels nominats qui s'enduria la primera posició.

El que havia tingut clar des del principi és que no podia començar a parlar de cop, sinó que era millor fer-ho després d'una melodia una mica animada. Per això s'hi havia esforçat tant, amb la cançó escollida. Seria el primer estímul que rebria el públic de la sala de la seva proposta. Era totalment necessari que causés impressió i que actués de ganxo.

Quan els últims acords ressonaven per l'escenari va saber que era el seu torn. La taula, la cadira, la tassa buida i el llibre que tenia com a decoració la intentarien abraçar fort durant els quasi trenta minuts que durava la peça per donar-li escalf, però havia arribat el moment de la veritat: havia de centrar-se en el seu cos, perquè fes els moviments pertinents; en la seva ment, perquè no oblidés el discurs, i en la seva veu, que calia que es mantingués ferma i segura.

Va somriure: se'n veia capaç.

Quants anys feia que tenia tot allò per dir? Tants que ho havia anat desant en diverses bosses fosques, del color del petroli, per no tenir el contingut tan a la vista. Però amb allò no n'hi havia prou: si no se'n desempallegava aviat, ella també acabaria per corcar-se i per fer ferum de podrit.

L'actuació, a jutjar per com es va sentir i també pel que li van dir els altres, va anar la mar de bé, tot i que a ulls del jurat no devia ser prou magistral per guanyar els altres contrincants. Tant li era: havia aconseguit treure tota la merda acumulada, al llarg dels anys, del seu interior. Indubtablement, no hi havia cap victòria més exitosa que aquesta.