El discurs
Quan m'ho van demanar de seguida se'm va fer una mena de nus a l'estómac. No volia. No en tenia gens de ganes. Però em van insistir que era l'única de la família que sabia redactar discursos i que per als setanta anys de la tieta Gràcia havíem de quedar bé. Així que entre aquelles paraules i les mirades que les van acompanyar, de súplica descarada, no em va quedar més remei que treure la llibreta i el bolígraf del meu calaix i escriure alguna cosa.
Ho vaig intentar. Tampoc m'hi vaig esforçar gaire, ho he de reconèixer, però algun que altre dia vaig concentrar-me en aquella tasca per si el cervell feia alguna mena de connexió. No hi va haver sort. Tot el que se m'acudia no era apte per dir en públic, i llavors vaig tenir clar que a la vida no tothom podia rebre homenatges.
Per això m'havien encolomat aquell mort a mi! No perquè sabés expressar-me més o menys bé, sinó perquè ningú tenia pebrots de trobar alguna virtut a aquella dona. Potser jo, que era la més jove però no per això ni la més innocent, ni la més càndida, ni la més bleda, tindria la facilitat de ressaltar alguna bonesa de la protagonista.
Quan va arribar el moment de fer la gran festa la meva llibreta continuava en blanc. Ni una paraula, ni una frase, ni un gargot. La pàgina més que immaculada. Tot i que quan les diverses veus van cridar el meu nom perquè m'aixequés i fes la feina que m'havien assignat ho vaig saber dissimular a la perfecció. De la meva boca van sortir conceptes com fortalesa, vitalitat, robustesa, versatilitat, elegància, bellesa... S'anaven encadenant els uns amb els altres, fent una dansa perfecta.
Cap dels presents -en puc donar fe- va sospitar que en lloc de parlar de la tieta Gràcia, que de gràcia no en tenia ni una, vaig descriure la planta de bambú que hi havia en un racó del menjador del restaurant. Havia estat entrar, veure'l i saber que ell em faria fer un bon paper perquè seria la meva font d'inspiració.
Relat inclòs al llibre VullEscriure 2019, editat el mes d'abril del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).