El mocador de coll

A aquella hora del matí sempre li passava el mateix: s'havia d'empassar l'embús de la carretera tant sí com no. De vegades agafava una drecera, just dos trencalls abans de la via principal, però tan entusiasmat com estava escoltant una tertúlia radiofònica se li havia passat per alt. També hi havia les ocasions en què optava per la moto, però amb les gotes que queien no s'hi havia atrevit. Per tant el panorama era dels més odiosos: els cotxes gairebé aturats, els clàxons sonant desvergonyits i les agulles del rellotge avançant escandalosament.

L'home es va començar a rebregar a dins del seient i va notar que els nervis li naixien a les entranyes. Sabia que havia de fer alguna cosa per impedir que cresquessin, perquè era conscient que arribava un punt en què ja no tenia aturador. I llavors, enmig d'improperis, de gesticulacions escandaloses i de puntades de peu al pedal del gas, ho va veure. Era al bell mig de la carretera, allà on la línia blanca, amb diplomàcia, reparteix el tros d'asfalt que correspon a cadascú.

-Es pot saber què fa?

Un agent de policia, en adonar-se que l'home havia baixat del cotxe, no va dubtar a acostar-se-li per demanar-li explicacions.

-És que he vist una cosa que m'ha resultat familiar...

-El què?

-Aquest mocador de coll.

-Però si això ja no passa de parrac brut i rebregat!

-Tampoc cal que en parli amb aquest menyspreu, per molt que sigui una autoritat.

-El que ha de fer és pujar al seu vehicle i mirar d'avançar. Que no veu quina cua que està provocant?

-Abans em dona permís per agafar-lo?

-Mentre escampi la boira ara mateix faci el que vulgui!

En tenir-lo a les mans, se li van esvair els dubtes: era el de la seva dona, amb aquell color granat tan peculiar, amb aquells pics minúsculs blanquinosos i amb aquella lleugera aroma de gessamí. I després sí que es va enfurismar de valent. Sense el mocador de quina manera pensava amagar a la feina els blaus i les marques que tenia al coll? Es va notar perdut, abatut, enxampat. I si a partir d'aquell matí les converses amb el cos policial es convertien en una rutina i no pas en una anècdota enmig d'una carretera?

Relat inclòs al llibre VullEscriure 2019, editat el mes d'abril del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).