El rierol de tres pams d'aigua

Vaig sortir de casa amb una cadira plegable en una mà i amb un llibre que feia mesos que tenia pendent de llegir en una altra. Feia un dia sufocant, d'aquells en què el sol d'estiu no té cap mena de clemència, i per això vaig pensar que a la vora del rierol, on hi havia uns quants arbres prou frondosos, hi estaria més bé. Necessitava una mica d'ombra, de corrent d'aire i de fulles verdes, que, encara que estiguessin més assedegades que jo mateixa, m'acaronessin la cara, el coll i els braços.

Per ser una tarda de juliol tot estava molt tranquil. Un nen es banyava amb el seu germà mentre la mare dels dos feia una mena de dibuix. Un senyor intentava treure l'entrellat de la sopa de lletres del diari del dia sense deixar de tenir els peus en remull. També hi havia tres gossos que passejaven sense gaire esma, com queixant-se que el seu amo hagués decidit sortir a aquella hora tan intempestiva. Més enllà d'això, res més, i fins i tot era possible respirar una mica de silenci i centrar-se en el piular dels ocells.

De cop vaig notar un soroll estrepitós al meu darrere: semblava una onada. D'aquelles altes, gegantines i ben carregades. Jo mateixa em vaig dir que era impossible, perquè allà amb prou feines hi havia més de tres pams d'aigua. Però tot i així em vaig girar. Tenia curiositat per saber què passava. Durant el lent moviment semicircular que va resseguir el meu cap vaig pensar que en pocs segons hauria de fer el camí contrari i tornar a la posició inicial. De fet ni una de les persones que m'acompanyaven en aquell indret en aquell precís instant es va immutar el més mínim. Inclús els tres gossos van seguir mig a la deriva. I allò em va demostrar que el que acabava de patir no devia ser res més que una al·lucinació causada per les altes temperatures.

Ja quasi girada per complet, vaig obrir els ulls com dos pans de quilo. No vaig poder evitar-ho: i és que després de tants anys, de tants dies trobant-la a faltar des del seu adeu, se'm va fer present amb una mirada serena i amb un somriure espectacular. Duia un vestit llarguíssim, fins als peus, que mai no li havia agradat gaire ensenyar. A la tela, lilosa i negra, se li veien uns petits dibuixos de llunes, estrelles i gats. I al cap hi portava un barret llarg i punxegut, coronat amb unes cintes amples i vaporoses.

Fent quatre giragonses a l'aire amb una mena de vareta que aguantava amb un parell de dits de la mà dreta va fer que l'enorme onada d'aigua que l'havia conduït fins allà es convertís en una escala quilomètrica. Ella baixava cada un dels esglaons sense mirar-se'ls, perquè tot i la llargada del seu vestit sabia de sobres que la seva destresa i seguretat no li farien fer cap pas en fals. Dominava l'escena, i a mi, per descomptat, m'havia captivat des del primer segon. Tenia tantes preguntes per fer-li... Tenia tantes abraçades per oferir-li... Tenia tantes ganes d'aferrar-m'hi i de no desenganxar-me'n mai més...

Però ella només reia. I ho feia d'una manera tan contagiosa que jo no vaig poder-me'n estar i també em vaig deixar anar. En aquell moment vaig adonar-me que no ens calien les paraules, ni els gestos, ni tan sols cap mena de contacte físic. Ens teníem l'una a l'altra, com sempre havia estat, i només podíem sentir-nos felices per aquella màgia. Després de tot el que havia patit durant l'últim tram de la seva vida es mereixia aquelles riallades més que ningú.

Quan la mandíbula i la panxa ja em feien mal de tanta alegria descontrolada van aparèixer tres dones que anaven vestides exactament igual que ella. Li van xiuxiuejar alguna cosa a l'orella, amb delicadesa i tendresa, i ella va fer que sí amb el cap.

-Ara me n'he d'anar, però de seguida que pugui tornaré.

I llavors, amb la vareta, va desfer les escales i tant ella com la resta de dones van ser engolides per l'onada alta, gegantina i ben carregada, que, en un obrir i tancar d'ulls, va tornar a ser el rierol de tres pams d'aigua de sempre.

Em vaig remoure a la cadira, vaig agafar una bona posició, em vaig adonar que no havia passat de la primera pàgina del llibre i vaig ser conscient que durant aquella estona, al meu voltant, res no havia deixat de seguir el seu curs. Els gossos, farts de pul·lular pel bosc, jeien a les arrels d'un arbre. L'home seguia concentrat en la sopa de lletres i estava entre emocionat i nerviós perquè només li faltaven dues paraules per trobar. Els nens, tant el gran com el petit, jugaven, ben xops, sense preocupacions. I la mare d'ells semblava que, finalment, havia acabat el dibuix en què havia estat absorta.

Abans de donar-lo per liquidat va estendre el paper a terra, perquè la pintura s'hi impregnés bé. Jo vaig sentir una certa curiositat per saber què hi havia fet. Si m'inclinava una mica cap endavant, com simulant recollir alguna cosa que m'havia caigut, m'hi podria fixar. Així ho vaig fer, i llavors vaig veure la gran onada, l'escalinata feta d'esglaons d'aigua i una dona que subjectava una vareta i que reia incansablement.

Sense buscar-ho i, al mateix temps, sense poder-ho evitar, la mare dibuixant i jo ens vam dedicar un somriure. Per la complicitat de saber que durant uns instants aquell rierol havia tingut molt més que tres pams d'aigua.

Finalista del 4t Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres d'Olot (14 de desembre del 2019). Relat publicat al llibre Colada de lletres 2019, editat el mes de maig del 2021 (vegeu l'apartat de Publicacions).