El vestit de gallaret
Cada una de les sessions que feia la deixaven exhausta. De vegades es comparava amb una taronja -o amb unes quantes- acabada d'esprémer o amb un drap que, una vegada escorregut, era incapaç, de tan arrugat, de retornar a la seva posició inicial. Però sabia que no tenia cap altra opció. El personal mèdic així l'hi havia repetit en infinitat d'ocasions.
Ara el que més la preocupava era poder acabar el vestit de paper per a la seva filla. Aquest any, a l'escola, havien decidit celebrar l'arribada de la primavera d'una manera especial, i algú havia proposat allò. Alguns serien margarides. D'altres, roses vermelles i grogues. Uns altres, tulipes. I també hi hauria els gallarets, els clavells i les dàlies.
La dona havia de reconèixer que mai no havia tingut gaire paciència per a les manualitats. S'hi posava amb ganes, però sempre acabava per escapçar alguna figura important quan era l'hora de retallar-la, per abusar de la cola i per fer uns traços tan poc definits que no deixaven intuir per res del món el dibuix en qüestió. Però aquesta vegada, incomprensiblement, semblava que li havia nascut una mena de vena artística.
Treia hores i força d'allà on podia per, asseguda a la cadira de vímet del costat del finestral del menjador, anar seguint els passos que li havien donat. Convertir els trossos enormes de paper en petites peces. Ajuntar-les amb destresa i cosir-les amb un fil delicat però consistent. Enganxar-hi purpurina i algun brillant. Fins a deixar-ho llest per al gran dia.
No ho va comptar amb exactitud, però un parell de setmanes ben bones sí que va trigar a fer aquella tasca. Perquè de vegades, només començar, s'ho havia de deixar estar. Els vòmits, la flaquesa, els rodaments de cap i el dolor a cada mil·límetre de pell n'eren els responsables.
El dia en què a l'escola van fer la tan esperada festa la nena duia un vestit de gallaret espectacular, amb mil i un detalls. Tothom se la mirava de manera estupefacta, amb admiració, i la veritat és que no era per a menys. Lluïa igual com ho feia la seva mare, asseguda en una de les grades reservades per als familiars de tota la mainada de l'escola. No era cap estrella -en els últims temps, més d'una vegada i de dues, després de les sessions de quimioteràpia havia cregut que irremeiablement s'hi convertiria-, sinó de carn i ossos.
La dona sabia que fer aquell vestit, d'alguna manera, li havia injectat esperança. I és que tot i ser de paper, les flors havien fet néixer una primavera plena de vida i, per això, el seu lloc a prop de la Lluna encara hauria d'esperar.
Tercer premi del III Premi Literari Badiu de les Lletres de Badalona (13 de desembre del 2019). Aquest relat està inclòs en el llibret III Premi Badiu de les Lletres, editat el desembre del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).