El vol de la papallona

L'olor de mort arriba fins a la plaça. Han passat quatre mesos i, malgrat tot, aquella sentor no marxa. Sé que ho ha intentat la brisa marina, i l'esclat de les flors, i les tempestes d'abril i maig, però els narius en continuen plens. Com pot ser que una vida que s'ha viscut amb dignitat, joia i felicitat desprengui aquesta putrefacció, aquesta pudor que fa venir basques? La història és aquesta: avui beus alegria a dojo i demà et confons amb la pena.

Coïssor, tortura i ofec és tot el que em queda després de perdre la meva mare. Ho penso al davant de la nova llar que l'acull, de fusta i ciment i amb roses blanques. Ja no puc més: el cos em pesa i l'ànima se m'apaga.

-Em vols amb tu? -goso preguntar-li-. Em puc posar al teu costat, ben arraulida, sense moure'm ni fer soroll, amb un tendre silenci. T'oferiré més flors a veure si així em dones el permís que em falta. Només et demano que em facis un gest, que em diguis una paraula, que em regalis un breu sospir. Sempre ens hem entès bé amb poca cosa.

Una papallona s'instal·la en una de les seves roses. També és blanca i s'hi confon. Aleteja pausadament, amb elegància, i des d'un pètal inicia un camí, enlaire, amunt, i més enlaire i més amunt. Els meus ulls el ressegueixen i, sense adonar-se'n, passegen entre els arbres frondosos i entre els núvols esponjosos i el sol ardent.

La papallona, de cop, desapareix, però no em sento buida ni trista. Tinc una mirada repleta de llum. No me la veig, però me la noto a vessar. Tanco uns instants les parpelles per evitar que s'escapi res, per poder-ho servar tot. La meva mare no m'ha dit cap mot ni m'ha fet cap senyal encara. I no sap com l'hi agraeixo.

-Guarda'm el racó a prop teu, que reculli el teu escalf. Jo encara tardaré una mica a venir.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2018, editat el mes d'abril del 2018 (vegeu l'apartat de Publicacions).