Els centímetres mínims de distància personal

A ella no li havia agradat mai visitar el seu oncle. Era l'únic que tenia i, encara així, li sobrava. Amb aquell nas allargat i ple de berrugues, amb aquells quatre pèls greixosos que intentaven amagar una calvície més que evident, amb aquelles dents -sobretot les davanteres- groguenques i mig corcades, i amb aquella ferum de tabac negre que tenia ben incorporada a cada un dels seus porus. Però la seva mare, cada dissabte a la tarda, just després de dinar, quan els plats encara reposaven a la pica per desfer-se de la humitat, li sortia amb la mateixa cançoneta:

-Vinga, bonica, ves-te arreglant, que anirem a veure l'oncle.

Ningú era conscient de com arribava a odiar aquella frase... Ella tenia ganes de jugar amb les seves coses, de quedar amb les seves amigues per menjar un gelat o per anar a la primera sessió del cinema, o de perseguir el gos de la veïna. El que no entrava als seus plans era res que tingués a veure amb el germà de la seva mare. Tan bavós, tan repugnant. Encara se'n feia creus com dues persones tan diferents havien pogut sortir del mateix ventre! I sovint pensava que la seva iaia, que feia tants anys que faltava, de segur que havia mort en adonar-se del monstre que havia portat al món des de les seves entranyes.

Quan la dona gran i la menuda arribaven a casa de l'home sempre el solien enganxar dormint. Li agradava allargar les migdiades: tampoc tenia una altra cosa per fer. En sentir el timbre es vestia de pressa i les anava a obrir amb un somriure d'orella a orella. A ella, només de veure'l amb aquell posat, li venien basques.

Però el pitjor de tot era quan treia una safata ovalada, segon ell feta d'or, amb unes galetes petites, quadrades i farcides de melmelada de maduixa. No es podien ni empassar, però ella s'hi esforçava. I tant que sí. Perquè en cas contrari l'home se li acostava en excés i, gairebé a cau d'orella, li feia saber que si preferia un croissant o alguna magdalena també en tenia. I aquella proximitat, aquell poc respecte per deixar els centímetres mínims de distància personal, sí que la feien anar de pet cap al lavabo.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de febrer del 2019.