Els deures de plàstica

—Com és el cos humà per dins?

—Té òrgans, venes, nervis, tendons, músculs, ossos...

—I metafòricament?

—Com vols dir?

—No en tinc ni la més remota idea! Això és el que ens ha dit el de plàstica: que dibuixéssim l'interior d'una persona fent servir tots els elements que volguéssim: arbres, flors, núvols, muntanyes, coves, teranyines...

—Doncs si t'ho ha demanat ens hi haurem de posar!

No sé què li passava a la meva mare amb les manualitats de les extraescolars, però sempre estava disposada a donar-me un cop de mà.

Potser és que ella també es volia lluir: quan el meu professor va fer-nos saber que obriria un grup per a adults, perquè de segur que hi havia molts pares que tenien dots artístics amagats, ella va ser la primera a apuntar-s'hi. Segons ens va confessar al meu pare i a mi, li va venir la dèria de cop, i devia ser veritat perquè mai no li havia vist interès a fer cap esbós, a elaborar un collage amb cartolines o paper de diari, a seguir tutorials que fan meravelles amb quatre rampoines, ni tampoc a pintar cap paisatge ni natura morta ni res més abstracte.

Des del primer dia no va parar de lloar l'home. Que si era tan amable, simpàtic, agradable, atent i no sé quantes coses més. I va decidir recompensar el seu tan bon saber fer amb llibres que a ella li havien agradat de llegir, amb croissants acabats de coure, amb plantes aromàtiques per decorar l'aula...

Sento un cop fort de porta. Que fa vent? Miro per la finestra i no m'ho sembla. La meva mare entra al menjador, on jo estic començant a fer el treball que tinc per deures. Diria que ha plorat. I està molt vermella i té els punys garratibats i el rostre contret. M'explica que ha vist el professor amb una de les altres mares de les classes d'adults. "Anaven agafats de la mà!", s'exclama. I no para de dir que quin mal gust que té d'enamorar-se d'una pàmfila tan arrugada, mig geperuda i vestida amb quatre parracs.

Mentre crida i gesticula i quasi s'ofega dibuixo una escala enorme que baixa a unes entranyes. Allà hi ha un mar de lava i unes esquerdes de pam i un llarg precipici i un concert de llamps i trons.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de febrer del 2024.