Els dies de cada dia

Despertar-te amb el soroll del despertador, que no és una simple alarma, sinó la cançó que va obrir el ball del teu casament. Aixecar-te amb lentitud, entre badalls, i posar-te les sabatilles al peu que no toca. Anar cap al lavabo sense fer remor, només sentint com l'aigua, calentíssima i a la vegada tan refrescant, penetra per cada un dels porus de la teva pell. Concentrar-te en el teu silenci interior, que encara dormita, que es resisteix a començar un nou dia. Que bé que estàs enmig d'aquesta pluja que només et rega a tu! Cobrir-te amb un barnús lilós i amb pell de préssec, que t'acarona, que et protegeix del fred. Preparar-te el suc de dues taronges, amb mitja llimona i amb una cullerada de mel de romaní, d'un blanc immaculat i perfectament compacta. Barrejar-ho amb dificultat, però amb insistència, mentre de fons escoltes les notícies que et narra la teva veu radiofònica preferida. Beure una tassa de llet, freda de la nevera, sense cafè ni sucre, i acompanyar-la d'una bona torrada de pa de pagès coberta de melmelada de poma casolana feta amb l'excedent que els teus sogres tenen d'aquesta fruita. Quina dolcesa, quina amorositat al paladar! Encara no saps com et vestiràs. Potser ho hauries d'haver decidit al vespre, quan almenys el rellotge no et persegueix com una ombra. Aquells pantalons negres de cotó aniran prou bé. Els vas planxar no fa gaire i amb la camisa blanca i rosa hi combinen a la perfecció. Avui no et posaràs sabates de taló, que comença a plovisquejar i amb les presses dels matins encara relliscaràs. Cabells deixats anar o recollits? Amb aquella pinça grisosa evitaràs que se t'estufin.

Reps un petó de bon dia. És càlid, amb aquells llavis tan molsuts que té el teu marit. Si tinguessis temps t'hi enganxaries i no el deixaries escapar amb facilitat. Els narius se t'impregnen de la seva aroma de coco. Respires fort, amb ganes, amb intensitat, per poder encabir tant d'ell com sigui possible en tu. Te n'acomiades, que amb deu minuts escassos ho té tot llest per anar a treballar. I mentre pronuncies l'adeu que li dediques, amb la mà obres la porta de l'habitació dels teus dos fills. Els despertes amb paraules dolces i amoroses, com els correspon, perquè ells estan fets de la mateixa pasta. T'agrada veure com, a poc a poc, obren els ulls i s'estiren i fan el gest d'amagar-se perquè els trobis enmig dels llençols i les mantes. Els fas fregues per tot el cos per espolsar-los la mandra que es resisteix a marxar, i llavors et demanen que els facis una estona més aquell massatge, que els agrada molt. Mires el rellotge i saps que només et pots permetre un parell de minuts més, però veus que estan tan a gust, gairebé al paradís, que no et surt dir-los que ja n'hi ha prou. T'agrada quan l'una et diu que té ganes de poder jugar al pati de l'escola perquè hi ha una pissarra enorme per dibuixar-te a tu, ben vestida i amb uns cabells ben llargs i arrissats, i sobretot rossos, encara que siguis completament morena. T'omple el cor d'alegria el fet de pensar que quan l'altre s'hagi d'acomiadar de tu et farà els petons petits, i els grossos, i els que peten, i els que són de plàtan, de maduixa o de mora. I et demanarà que sobretot no te'ls esborris amb la mà, que vol que et durin fins que et torni a veure.

Després d'ajudar-los a vestir i a pentinar, de preparar-los l'esmorzar de casa i el de l'escola, de fer-los rentar la cara i les dents, i de posar-vos la jaqueta obriu la porta i deixeu la casa enrere, fins al capvespre, quan us hi trobareu, de nou, els quatre. I l'endemà, amb la melodia del despertador, puntual com sempre a dos quarts de set del matí, tu, un nou dia i tota la resta us aixecareu. Monotonia? Potser sí. Però aquests instants, tots ells impagables, són el millor de la vida.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de febrer del 2020.