Els parèntesis

Des que, aquest vespre, uns llavis molsuts, tendres i càlids s'han arraulit al damunt dels meus sé que res no tornarà a ser com abans. I, ben mirat, qui té ganes que ho sigui? Perquè hi ha petons que no s'obliden, que no s'esborren i que se t'impregnen a la pell, a la carn i als ossos per, així, poder-te acompanyar sempre. Et fan volar al costat, o més amunt i tot, de les alegries. Et fan companyia en els instants tristos. I també et recorden que la vida necessita més parèntesis com aquells: ell, tu i el silenci de tot l'univers.

T'indignes, però, perquè el món no s'atura. Perquè els segons, els minuts i les hores desfilen de manera irremeiable. En aquest petit refugi on ens trobem, tan fosc, tan aromàtic i tan acollidor, no ens adonem de les giragonses de l'existència. Però hi són. I tant que hi són. I quan obrim la petita porta de fusta que separa el nostre amor de la realitat en serem plenament conscients. Potser per això tenim les mans -la seva al damunt de la meva- al pom daurat amb poques ganes de moure'l. I si per alguna remota casualitat aquest estri no gira tampoc ho fan la resta de coses? Il·lusos, això és el que som.

Sí, ho sé, ho he dit però ho repeteixo. I no em cansaria de fer-ho després de besar aquests llavis tan molsuts, i tan tendres, i tan càlids: la vida necessita més parèntesis. Qui s'atreveix a inventar-los, a crear petites estones de cel on només el cor -que la raó ja està bé que de tant en tant es relaxi!- tingui el torn de paraula?

Mentrestant, en espera que arribi la persona agosarada que patenti aquest bàlsam per a l'ànima, el penso, el recordo, evoco la seva olor i el beso incansablement en la distància. Potser arribarà el dia que ho podrem fer lliurement, que la porta podrà estar ben oberta de bat a bat i que aconseguirem moure'ns junts, sense aturar-nos, al ritme de la vida.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de desembre del 2018.