Finalment

Dus la roba rebregada. La faldilla, el jersei i la jaqueta s'han convertit en una mena de bola plena de nusos. Però cap de les peces, per la por que encara tenen, no es vol desfer, i el fil de l'una abraça el fil de l'altra, i l'acarona i la protegeix.

El pintallavis vermellós ha abandonat el reducte carnós de la boca que li havies delimitat al vespre, al davant del mirall del teu tocador, just abans de sortir de casa, i t'ha dibuixat una llepada ampla i descarada a la galta dreta, que encara, si te la toques, et notes adolorida i feble.

El rímel també ha fet el salt als mil·límetres generosos de les teves pestanyes per instal·lar-se, sense destresa, a sota dels teus ulls, que els recordes de color verd poma en el seu punt òptim de maduresa però que en aquests moments s'assemblen a un brot de menta pansida i lleugerament ennegrida. Qui sap si les llàgrimes que fa tant que vesses, sense control, aconseguiran tornar-los a fer brotar.

També et notes les mans clivellades, com si algú s'hagués entretingut a filetejar les diverses capes de pell que les conformen amb un ganivet acabat d'afilar. No hi pateixes, perquè saps que la calèndula t'ajudarà a posar remei a aquest desastre. El que et preocupa de veritat és trobar alguna herba medicinal que et repari l'ànima. T'ha quedat esquerdada, esberlada, oberta de bat a bat.

I encara a sobre de l'espatlla hi reculls un manyoc de cabells. T'encurioseix el fet que malgrat tenir-los com les cordes dels violins, cada un d'ells, sense excepció, hagi dibuixat una mena d'onades agitades, com aquelles que de vegades has vist que ofereix el mar per mostrar la seva fúria, la seva ira, la seva desgana.

Intentes parlar, però no et surt cap paraula per la boca. La tens seca, encongida, feta de fusta corcada. T'ofereixen aigua, que diuen que potser t'ajudarà i et calmarà, però la refuses. Ja no pots engolir res més, per molt inofensiu que sembli. Perquè saps que serà com un bloc de ciment que et deixarà sense aire, sense aquest últim alè que per sort encara tens i que és vital mantenir.

T'ajudes del teu esguard ombrívol i dels teus gestos rovellats i alentits per demanar-los una treva. Necessites una petita porció de temps per endreçar cada un dels records tan tèrbols i a la vegada tan vívids que han tingut lloc fa escassos minuts en aquella sala que en entrar-hi t'ha captivat pels seus colors infinits però que enllà de la nit t'ha semblat un forat negre, fred i ple d'escorpins.

Llavors t'adones que el que reclames davant dels uniformes que simbolitzen la llei, la seguretat i el civisme és justament el que no tens. No pots malgastar els minuts, que es van escolant per les parets, pel terra, pels mobles i per les persones que us trobeu allà assegudes en aquell precís instant. Has de parlar, has de desfogar-te, has de vomitar-ho tot, sense deixar-te cap detall. Crida, plora, enrabia't, però no deixis de parlar. Que cap mot, per menut que sigui, es quedi a dins. Si no es corcarà, es florirà, se'l menjaran els cucs. I no t'ho pots permetre.

Al final has aconseguit disseccionar l'agressió amb tots els ets i uts i l'operació quirúrgica que has fet no ha pogut ser més perfecta. Ara, però, et notes exhausta i tota tu t'has ajuntat a la bola de les peces de roba i ja és impossible destriar els fils seus de les venes, dels músculs i dels ossos teus.

Malgrat tot, entre l'enorme garbuix, els llavis, ben destenyits, esbossen un somriure tímid i minúscul. Tothom t'ha cregut, ningú no t'ha qüestionat. Saps amb certesa que l'agressor pagarà pels seus actes. Com sempre hauria d'haver sigut. Com ja finalment és.

Finalista del 5è Concurs de Relats Curts de l'Associació de Dones Alba d'Olot (12 de març del 2023).