Flors fresques

Va ser la meva perruquera, que també és una amiga de sempre, la que m'ho va suggerir un dia que anava a una festa. Des de llavors no me'n vaig poder estar, de fer-me els recollits amb un passador que permetia enganxar-hi flors fresques. Les collia de bon matí, tot i que en tenia alguna de desada a la nevera per si el temps —el del cel o el del rellotge— no m'ho permetia.

Ja no em calia usar perfum. La barreja, algunes vegades de roses, gessamins i margarides, d'altes de camamilla, violetes, clavells i algun brot de menta, em regalava una aroma que emanava de la part posterior del cap i m'abraçava els narius fins a deixar-los ben plens i satisfets.

L'única cosa que em sabia greu era no poder gaudir de l'espectacle cromàtic que regalaven aquells tresors del regne vegetal que jo, amb tendresa i delicadesa, em dedicava a col·locar al llarg del passador. Els vermells, ocres, grocs, blancs, liles i verds, amb totes les seves intensitats, de segur que alegraven el dia a més d'un. I així, la meva pena, es feia una mica més menuda.

Una visita rutinària al metge, però, em va fer perdre les ganes de decorar-me els cabells. Quin sentit tenia fer-ho si aviat els perdria tots? Jo mateixa me'ls vaig voler arrencar. Ni estisores ni màquines ni hòsties! Les meves mans, les que esquinçaven les tiges turgents, serien capaces de carregar-se cada un dels brins.

Tot i fer-ho amb molta ràbia, a banda d'alguns flocs mal comptats la resta es va aferrar bé a la closca. No em quedaria més remei que recórrer a l'ajuda humana o tecnològica.

Des de fa un temps, després de cada sessió que em mata una mica per dins amb la intenció de donar-me vida, només d'obrir la porta de casa em rep un ram de flors ben fresques. La instrucció la dona el meu marit, que no deixa que em citi mai a soles amb el meu tractament, i la meva amiga perruquera és qui l'executa anant al bosc, fent la recol·lecta i deixant les peces ben col·locades al rebedor a dins d'un gerro amb la clau que té.

Aquest ventall d'olors i de colors, dels quals ara puc fruir per complet, no es cansen de picar-me l'ullet i d'assegurar-me que tot anirà bé. I jo hi confio amb tota la meva ànima.

Primer premi de narrativa del VIII Premi Badiu de les Lletres de Badalona (13 de desembre del 2024). Aquest relat està inclòs en el llibret VIII Premi Badiu de les Lletres, editat el desembre del 2024 (vegeu l'apartat de Publicacions).