La capsa de bombons

En Medir, després de sortir del pis del centre històric de la ciutat, va anar a comprar una capsa de bombons. Sabia que no era gaire bona època en ple estiu, i la dependenta, que ja el coneixia d'altres ocasions, el va advertir que res de posar-los a la nevera, que perdrien el gust i agafarien un aspecte una mica estrany. Ell hi va estar conforme: els regalaria aquell mateix vespre i així s'obligaria a no allargar més el que feia temps que volia dir a la Teia.

La veritat és que en Medir no sabia gaire com posar-s'hi. Amb la Teia feia gairebé deu anys que sortien, i entre ells no hi havia hagut mai secrets. Es coneixien des de l'època de la facultat i encara que el primer cop que es van veure es van quedar indiferents, quan van començar a intimar es van fer totalment inseparables. Els de la seva colla els tenien enveja, perquè no s'enfadaven mai per res, i no és que no tinguessin punts de vista diferents, sinó que no es cansaven d'arribar a pactes i a acords en què tots dos sortissin mínimament beneficiats.

El problema era que feia mig any havia aparegut la Míriam, i en Medir havia embogit per ella i amb ella. Ell no ho havia fet volent -d'això intentava convèncer-se'n constantment-, que la seva intenció només era canviar la pòlissa de cotxe d'una asseguradora a una altra, però entre els tràmits de la paperassa havia aparegut aquella noia que tenia uns ulls de color de mel que captivaven. Primer quedaven a l'oficina d'ella, davant de tothom, amb l'excusa d'una clàusula difícil d'explicar per telèfon o d'una signatura que era imprescindible fer. Fins que va arribar un moment en què va ser inevitable buscar un indret més discret i íntim.

El pis de la Míriam, que era compartit però que per la feina que tenia la seva companya, sempre viatjant d'aquí cap allà, gairebé es podia dir que vivia sola, va ser el lloc escollit, i així va ser com, a poc a poc, en Medir es va anar endinsant en l'univers d'aquella dona. S'hi va tornar addicte sense ser-ne gaire conscient. Cada vegada que pujava aquelles escales sense ascensor, les que anaven des del replà fins al segon pis, pensava que no estava bé enganyar la Teia d'aquella manera, però quan la Míriam li obria la porta del més semblant al que devia ser el paradís tots els remordiments s'esfumaven.

Quan en Medir va començar a tenir aquelles trobades secretes es va prometre a si mateix que aquella situació no podia durar més d'un mes. Quan haguessin passat trenta dies justos s'acomiadaria de la Míriam, li diria que havia estat un plaer conèixer-la, però que allò no duia absolutament enlloc. A la primera volta del full del calendari no ho va aconseguir, ni a la segona, ni a la tercera, i de fet ja estava a punt d'arribar a la sisena. I quan més passava el temps més ganes tenia de defugir la seva vida amb la dona de sempre i de quedar-se amb la novetat, que li feia perdre el nord, que li feia sentir unes coses fins llavors desconegudes.

-Míriam, he pres una decisió. Avui mateix parlaré amb la Teia i li explicaré que ho hem de deixar. Sé que no s'ho agafarà gens bé, però tinc clar que vull estar amb tu i no em dona la gana amagar-me més. Desitjo poder sortir a sopar a un restaurant amb tu, abraçar-te i petonejar-te al mig del carrer, i dir-te que t'estimo davant de qui sigui.

-Espero que treguis valor de sota les pedres per fer-ho perquè crec que ens mereixem aquesta oportunitat. Demà a la tarda, quan ens tornem a veure, ja m'explicaràs com ha anat tot.

Amb les paraules de la Míriam encara a la ment, que l'esperonaven, que l'animaven a seguir endavant amb el seu propòsit, en Medir va anar a buscar els bombons. Sabia que la Teia tenia devoció per les porcions de xocolata que elaboraven artesanalment en aquella botiga, i amb el que hauria d'escoltar al cap d'una estona més valia obsequiar-la amb alguna cosa que era del seu grat. Així potser el cop no seria tan dur, tan amarg. Òbviament l'odiaria, i motius no li'n faltarien, però ell, encara que la seva dona no s'ho cregués, no havia triat aquell camí per gust, sinó que gairebé s'hi havia vist abocat.

Per decisió d'en Medir, es van trobar en una cafeteria dels afores de la ciutat. A la Teia, d'entrada, no li havia fet gaire gràcia la idea, però finalment va pensar que li aniria bé. Ell ho va agrair, perquè l'habitació individual d'hotel que havia reservat per després de la confessió era molt a prop del local, i tenint en compte que per parlar de la seva infidelitat necessitaria unes quantes copes no s'havia volgut arriscar a caminar trajectes llargs i molt menys a agafar el cotxe.

Va ser el primer d'arribar i els cinc minuts de més que la Teia va necessitar per fer-ho se li van fer eterns. Quan la va veure, la va trobar diferent. Més cansada, més prima -potser era pel vestit que duia?- i amb un somriure que, tot i voler-lo fer permanent, se li desdibuixava cada dos per tres.

-M'acaben de trucar de l'hospital: fa dies em vaig fer unes proves per un bony que m'havia sortit al pit. No te'n vaig dir res perquè et veia ocupat, capficat en altres coses, i jo mateixa pensava que seria una futilesa. Però resulta que és maligne.

L'home es va quedar de pedra. Tenia moltes preguntes per fer però no li sortia cap paraula, i l'única cosa que se li va acudir va ser donar-li la capsa dolça.

-Estàs en tot. De segur que ja sospitaves alguna cosa... Sort que et tinc: amb tu al costat tot és tan fàcil... Oi que hi seràs sempre, amor?

En Medir, mentre repetia a la seva dona que tot aniria bé i que ell faria tots els possibles perquè així fos, va pensar que l'endemà a la tarda, abans de quedar amb la Míriam, hauria de passar per la botiga de bombons. La xocolata de segur que l'ajudaria a acomiadar-se per sempre de la seva amant. Aquest cop sí que no podia esperar a girar cap més full del calendari. No s'ho podia permetre.

Finalista de la secció Relats d'estiu del diari Segre i publicat al mateix diari el mes d'agost del 2017 (vegeu l'apartat de Publicacions).