La cara fosca de la maternitat

Quan la llevadora me la va col·locar al damunt per allò del contacte de pell amb pell dels primers segons d'arribada al món, no sabia ni com tocar-la, ni com mirar-la, ni tan sols com parlar-li. De sobte tres quilos set-cents vint grams havien sortit del meu úter i se m'havien instal·lat entre els pits i l'abdomen, i no tenia ni idea de què fer amb aquell ésser.

-Li podríem posar Aurora.

La meva parella ho havia insinuat sortint de l'ecografia en què ens van comunicar que allò seria una nena. Li vaig dir que sí sense protestar, sense objectar ben res, sense fer cap mena de proposta paral·lela. A mi tant m'era Marta, com Carla, com Judith, com Rita. La qüestió és que no m'imaginava la meva vida amb ella al nostre costat. Havia arribat, jo no l'havia buscat, i no tenia clar si volia que es quedés o que marxés.

Al final vaig optar per guardar-me-la a les entranyes. Segur que me n'aniria fent a la idea, era simplement qüestió de temps... Això era, almenys, el que em deia la gent. Quins consells de pa sucat amb oli!

Però a la sala de parts, amb la criatura enganxada a mi, ho veia tot igual de negre que el primer dia que vaig tenir constància del meu embaràs.

Arribaria a estimar-me-la algun dia? Aconseguiria sentir aquell amor incondicional que se suposa que tota mare ha de tenir vers la seva descendència? Seria possible que la seva vida m'importés molt més que la meva? Moltes preguntes. Infinitat d'incerteses. Però cap resposta.

Han passat els anys. Deu per ser exactes. I pel camí ha vingut un altre fill. I sí, sé amb total seguretat que ells són el millor que he tingut i que podré tenir mai.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2022, editat el mes d'abril del 2022 (vegeu l'apartat de Publicacions).