La casa de rajols

La Maria va anar a buscar el seu fill a l'escola a peu. Normalment ho feia amb cotxe, per poder liquidar la tirallonga d'encàrrecs que tenia pendents de fer pel centre de la ciutat, però aquella tarda, amb l'arribada de la primavera, volia aprofitar el sol que, encara amb timidesa, començava a escalfar.

En Nil va agafar-se de la mà de la seva mare i conjuntament van anar dibuixant un camí de passos per la vorera. El nen volia que el traç fos ben recte, i cada vegada que s'adonava que un dels dos tenia un lleuger desequilibri es posava a riure de satisfacció. De cop, al davant d'una casa enorme i amb un aire majestuós, es va aturar. Semblava que alguna cosa que havia vist li havia cridat molt l'atenció, perquè estava totalment concentrat en aquell edifici.

-Aquí, si hi vingués el llop, per molt que bufés, no podria fer caure aquests rajols.

La Maria, en sentir les paraules del seu fill, es va posar a riure. Des de feia temps en Nil tenia una veritable obsessió amb aquell animal, i és que no es cansava de demanar, cada dia i unes quantes vegades, que algú li expliqués la història en què els tres porquets eren els protagonistes.

Inevitablement la dona també es va haver de fixar en la casa. Envoltada de tants d'arbres passava una mica desapercebuda, però just a l'angle on s'havia col·locat el nen se'n veien tots els detalls a la perfecció. Es va recordar que ella, de petita, en aquell jardí, hi havia jugat algunes tardes. Hi vivia la seva amiga Helena amb els seus pares i els seus dos germans grans, i com que anaven a la mateixa classe solia ser un bon lloc de trobada. A l'escola no hi havia ningú que tingués un habitatge d'aquelles dimensions, ni per dins ni per fora, i ser-hi convidat era un autèntic luxe.

Llàstima que en aquell indret, aparentment tan acollidor, només hi regnaven els crits. Al principi eren més o menys dissimulats, per mantenir les aparences, però amb el temps ja no hi havia cap mena de discreció. A la Maria, de sobte, se li va fer present una col·lecció d'insults, de males paraules, de baralles i de retrets. Havia oblidat completament aquelles escenes desagradables que l'amo de la casa -el pare de la seva amiga- propinava a la seva esposa. Com si no haguessin existit mai, com si la ment les hagués aniquilat, com si alguna mà poderosa les hagués agafat del seu interior i les hagués llençat a la brossa, que era al millor lloc on podien ser.

-Mama, marxem? Per molt que t'ho miris el llop no hi tindria res a fer...

La Maria es va girar per contemplar el seu fill. Li agradava la manera com entenia el món, amb tanta puresa i innocència. No, realment un llop, ni que tingués la bufera més potent de tota la seva espècie, no seria capaç de moure ni un sol d'aquells rajols. El problema, de vegades, no eren els llops que hi havia a fora de les cases, esperant fer la pitjor de les desgràcies, sinó els que hi vivien a dins. N'hi havia que podien ser molt ferotges, malvats i odiosos, i que destruïen coses realment valuoses. Com li va passar a la mare de la seva amiga Helena, que no estava feta de blocs d'argila, sinó de sentiments, de projectes, de somnis i d'il·lusions, i un llop disfressat de persona es va encarregar d'esmicolar-los-hi tots.

Sort que en Nil, va pensar la Maria, aquella mena de llops no els havia vist mai. Només coneixia els que sortien als contes, els quals, a pesar de tot, sempre acabaven per perdre la batalla.

Relat seleccionat per la revista digital de cultura Núvol i publicat el mes d'agost del 2017 (vegeu l'apartat de Publicacions).