La col·lecció de copes de cristall

Quan l'Emília va deixar el pit i va començar a prendre llet de vaca, de les que hi havia a casa seva, barrejada amb una mica d'aigua de l'aixeta per rebaixar-ne la fortor, la van acostumar a fer-ho amb una copa de vidre. Ni amb tasses, ni amb gots, ni amb bols, sinó amb la peça més fina i delicada de tota la cristalleria. La seva mare estava molt orgullosa d'aquells recipients tan alts i esvelts, i assegurava que els líquids, allà dins, adquirien un gust més saborós.

L'Emília mai va entendre aquella mania. Hagués trobat normal que els diumenges, que era el dia que solien entaular-se i fer tertúlia fins ben entrada la tarda, o que en alguna celebració especial, com les festes de Nadal o els aniversaris dels familiars, les haguessin fetes servir, però veia fora d'òrbita que els dies de cada dia aquelles petites escultures de cristall fossin sempre presents davant dels plats. No se li havia acudit mai, per res del món, comentar-ho a l'escola, amb els seus amics i amigues, perquè estava segura que la prendrien per boja, com si s'ho inventés, o que li farien comentaris de l'estil que a pagès, enmig dels fems i de la palla i de tot el bestiar, no pertocava aquella finesa.

Quan estava sola, per rebel·lar-se, agafava el got més atrotinat que hi havia a la cuina i s'hi abocava l'aigua, o la llet, o el suc amb delit, com si estigués fent una gran malifeta. Com li agradava assaborir fins a l'ultima gota que rajava i que se li escolava ben enllà de la gola. Si s'hi fixava notava com feia tot el recorregut, i llavors somreia, victoriosa, satisfeta, i s'afanyava a agafar el fregall i una mica de sabó, a rentar el recipient tan ràpid com podia, a eixugar-lo amb el drap que sempre voltava per sobre del marbre i a desar-lo un altre cop a l'armariet que hi havia al damunt de la pica. Com si no hagués passat res. Com si fes anys i panys que ningú toqués aquell got, per ser tan vell i mig esquerdat.

L'Emília, a part de no agradar-li beure amb aquelles copes, detestava haver-les de rentar. Perquè la seva mare, prou enfeinada a munyir les vaques, sempre li delegava aquella tasca. Ocupar-se de la resta de la vaixella, fins i tot de les olles i de les cassoles més greixoses, no li feia absolutament res, encara que li suposés haver-s'hi de dedicar més del que voldria. Perquè sabia que encara que les girés del dret i del revés, que les fes picar contra algun altre element o que les rasqués fort no les faria malbé. Eren resistents de mena, i la prova estava en el fet que feia anys i panys que vivien en aquella cuina i que servien els seus menjars.

Però amb les copes era diferent. Massa fines, massa delicades, massa fràgils. Les deixava per al final de tot, i per rentar-les canviava l'aigua de la pica, que ja estava massa bruta a causa de totes les restes de sofregit. També es treia els guants de goma que normalment s'acostumava a posar. Perquè en aquells casos no se la volia jugar. Sabia que qualsevol moviment en fals, que qualsevol distracció podia provocar el gran desastre. I llavors, inevitablement, vindria el sermó de la seva mare.

Seria una intervenció llarga, per recordar-li que aquelles copes havien vingut de l'únic viatge que ella i el seu marit havien fet en tota la seva vida, quan encara eren solters, a Polònia, per visitar uns parents que s'hi havien traslladat a viure i que els havien convidat a estar-se uns quants dies allà amb ells.

-M'estàs dient que des de llavors no heu anat enlloc més? -preguntava l'Emília per distreure una mica la seva mare, tot i que la dona, que tenia ben clar tot el que li volia deixar caure, sense oblidar-se d'un sol detall, no es deixava entabanar per res.

També sabia que seria una intervenció dura, que les paraules boniques i agradables no es farien presents, ni tan sols amb timidesa, i que possiblement tindria alguna represàlia. Les preses de xocolata de mitja tarda, el cinema mensual amb les seves amigues o la faldilla de ratlles vermelles i verdes que havia vist a l'aparador de la nova botiga que havien obert al poble.

En realitat, al llarg de la seva vida, l'Emília només havia trencat una sola copa, que era l'única que faltava al joc de dotze. I la seva mare, cada vegada que feien un dinar familiar, en els quals eren una dotzena justa de comensals, li ho recordava amb escreix:

-Ara hauré d'anar a casa de la veïna per si me'n deixa una de les seves, perquè és clar, com que ens en falta una...

-Per a mi, si vols, posa'm un got. De veritat, mare, que no em fa ben res.

-I ara! Els gots que tenim no estan per fer-se servir en una taula, i menys el dia que tenim convidats. És que de vegades dius cada cosa que encara no sé ni com se t'acut...

I així era com la mare de l'Emília anava a casa de la dona que vivia al mas del costat i en tornava amb una copa que tot i que no era del mateix joc s'hi assemblava bastant. L'Emília estava convençuda que, des del dia del trencament de la peça, la seva progenitora havia estat fent un càsting entre els veïns per saber qui de tots ells tenia uns exemplars més similars als seus. Per si de cas, però, sempre era la dona qui es quedava aquella copa prestada, i si tot i així notava que algú es fixava que era l'aneguet lleig de la cristalleria, la cobria lleugerament amb el tovalló o la col·locava estratègicament entre les safates plenes de menjar que hi havia escampades al llarg de la taula.

En aquelles celebracions familiars, on el vi corria com un riu embogit, l'Emília frisava perquè arribés el moment de fer un brindis. Era conscient que la seva mare -ho traspuava amb el seu posat, incòmode i tibat- temia aquell dringar, i potser per això ella encara en tenia més ganes. Que divertit que era veure, i sentir, com una copa xocava amb l'altra, que fins i tot una mica de líquid s'escampava per les tovalles i hi deixava una taca ben vermella, com de sang. De seguida s'afanyava a dir que ho deixessin estar, que quan fos l'hora del cava ja trauria unes altres copes -més senzilles, pensava sense manifestar-ho- i que llavors sí que podrien fer el que volguessin, fins i tot fer un brindis de deu minuts sense deixar de colpejar uns trossos de vidre amb els altres. L'Emília reia per dins, i de vegades, inevitablement, també ho exterioritzava, amb la tranquil·litat de saber que enmig de tanta disbauxa la seva mare tenia altra feina que fixar-se en ella.

Al cap d'un temps, quan l'Emília tenia una vintena d'anys, va conèixer en Marià. Van festejar d'amagat uns quants mesos, fins que el noi li va demanar per oficialitzar la situació, perquè ell ja estava fart d'anar d'amagatotis i d'haver de simular que no es coneixien pràcticament de res quan estaven envoltats de gent. I això que ja s'havien vist totes les vergonyes més d'una vegada i de dues, malgrat que a tots dos, les seves respectives famílies, en especial les seves mares, els havien inculcat que la virginitat s'havia de resguardar fins al matrimoni. Des del moment en què es van conèixer ho havien intentat evitar, perquè el pes dels prejudicis els pesava molt tant a l'un com a l'altra, però l'atracció era tan forta que van acabar per sucumbir.

Les trobades eren en una pensió que hi havia en un poble força allunyat del d'ells. No era res de l'altre món, però almenys els llençols sempre eren molt nets i perfectament planxats, a l'habitació hi feia una olor de cítrics que atrapava, i sobretot era molt discret. No eren els únics que feien servir aquelles estances per passar una estona de passió desenfrenada, però la sort era que no es trobaven mai amb ningú. Els passadissos estaven deserts, de les cambres tampoc en sortia cap soroll, i el propietari de l'establiment gairebé no els feia cap pregunta. Ni els noms, ni la identificació, ni quanta estona s'hi pensaven estar. Les tarifes, en funció de les hores que durés el joc i la posterior fusió, estaven ben detallades al costat del mostrador que hi havia a l'entrada, i només es tractava de pagar el que hi havia marcat i, si calia, esperar el canvi.

Després de cada encontre anaven a sopar fora. L'Emília de vegades ho trobava una mica abusiu, especialment perquè ella no tenia gaire disponibilitat econòmica. Però en Marià li deia que no es preocupés, que per això treballava de sol a sol de dilluns a divendres.

-Però és que em sap greu...

-Doncs no te n'ha de saber. Oi que ens ho hem passat bé?

-De meravella!

-Doncs això és l'únic que importa, Emília.

-Potser sí que hauríem de dir als nostres pares que estem junts. La meva mare no para de preguntar-me què carai m'ha agafat últimament per quedar tant amb les meves amigues.

-Crec que seria el més lògic.

-Però igualment ens hauríem de continuar escapant per fer aquestes trobades. Que ni a casa teva ni a casa meva estan per aquests ensurts!

-Això si no és que ens casem aviat i ens n'anem a viure junts.

L'Emília, amb aquella proposta, va emmudir. Casar-se? La veritat és que no s'ho havia plantejat mai. Almenys no pas seriosament. Sí que de vegades s'havia imaginat que entrava a dins de l'església del poble, agafada del braç del seu pare, amb un vestit blanc i quilomètric, i amb un pom de flors ben esplèndid. Però llavors, quan s'entretenia en aquella imatge, no podia parar de riure. Se sentia una mica incòmoda, ridícula fins i tot, ella que mai havia estat persona de voler destacar davant dels altres. En canvi en un casament, en el seu, tenia clar que seria el centre d'atenció, que totes les mirades l'examinarien de dalt a baix, d'esquerra a dreta, del davant i del darrere, per analitzar tots els detalls -que no en faltés ni un!- i per criticar, quan fos dia de mercat, tot el que es pogués, fins i tot allò que semblava perfecte i immillorable.

Sí, potser sí que, malgrat tot, estaria bé casar-se. Abans, és clar, calia passar pel periple de fer les coneixences. No havien passat ni dos dies des que la parella havia pres la decisió que en Marià se'n va anar a visitar els que ben aviat serien els seus sogres. Volia causar una bona impressió, però estava una mica nerviós, i per això va pensar a portar-los algun regal. De segur que amb allò aconseguiria el seu propòsit.

Quan en Marià va ser a l'entrada de la casa va trucar a la porta i va demanar a l'Emília si podia baixar un moment per ajudar-lo, perquè el que duia pesava una mica. Ella, mentre descendia pels divuit esglaons exactes que hi havia, de pedra i ben alts, no aconseguia endevinar què se li havia acudit fer. Tenia la convicció que, tan detallista com era, alguna cosa o altra cauria, però s'havia decantat per un ram de flors o per una capsa de bombons o com a molt per una ampolla de vi. Quan va veure els tres paquets que hi havia al damunt de l'estora que donava la benvinguda als seus habitants i també als visitants l'Emília va quedar parada.

-Què és tot això?

-Res, un petit obsequi.

-Petit? Però si aquí hi ha tres caixes!

-És que no ho he pogut evitar... Ja tinc ganes de veure quina cara hi posaran els teus pares.

Després de les presentacions formals i de les pastes i dels cafès de rigor en Marià ja no es podia esperar més. S'ho havia de jugar tot a l'última carta, la dels regals, perquè fins llavors ja s'havia adonat que a la mare de l'Emília no se la posaria a la butxaca fàcilment. El pare semblava més de bona pasta, sense tants recargolaments ni tantes preguntes per fer-li, però la dona se'l mirava amb desconfiança, fent-li evident que d'ell no se'n refiava ni un pèl. Era com si en l'estricte silenci li estigués etzibant, així, directament, que ella no era cap pàmfila i que ell tampoc en feia res de fer-se la mosca morta perquè ja sabia de sobres que feia temps que s'enduia la seva filla al llit.

Per això en Marià es va alçar i va anar a buscar les caixes, perquè ja s'estava cansant de sentir-se com despullat al davant de la mare de la seva promesa. Desfent els paquets estaria distreta i ell, almenys, durant aquella estona podria fer unes quantes respiracions profundes i reparadores, que li desfessin l'angoixa que se li havia instal·lat a les entranyes, per després, si calia, seguir amb l'interrogatori de tercer grau.

La dona, quan va acabar de desfer la llaçada, va fer un crit que els va deixar a tots mig sords.

-Una cristalleria!

-Li agrada?

-Que si m'agrada? M'encanta!

-No sabia per quina decantar-me, però quan vaig veure aquesta me'n vaig enamorar de seguida. No troba que té molt d'encant?

-És fina, exquisida i elegant. Una autèntica preciositat.

-Així les ocasions especials encara ho seran més.

-Aquí no ens fa falta celebrar res per posar les copes a la taula. No t'ho ha explicat l'Emília que les fem servir sempre?

No, l'Emília no n'hi havia dit res d'aquella dèria familiar, perquè ella, sempre que en tenia ocasió, no volia saber res de les copes. N'estava farta d'aquells trossos de cristall tan perfectes i sofisticats: ella només volia satisfer la set i no pas entretenir-se en conceptes estètics.

La mare de l'Emília va estar tan contenta que va deixar per més tard l'obertura dels altres dos paquets. Ja hi hauria temps per descobrir la vaixella de porcellana i el conjunt de llençols de seda. En aquells moments estava pletòrica, gairebé fora de si, perquè de no interessar-li gens el seu futurible gendre va passar a trobar-lo la persona més adorable del món. Sense saber-ho en Marià li havia atacat el seu punt feble i amb tota certesa la tindria ben contenta durant mesos i mesos. Potser va ser per allò que, al cap de poc, es va produir aquella conversa entre les dues dones.

-Filla, el teu pare i jo hem pensat que després del casament us podríeu instal·lar aquí.

-En aquesta casa? Amb vosaltres?

-Hi ha prou espai per a tots quatre. Si ja saps que el segon pis està pràcticament desocupat. El podríeu condicionar i de segur que us quedaria la mar de bé.

-No sé què contestar-te... En parlaré amb en Marià, d'acord?

-Em sembla que no farà falta.

-Què vols dir?

-Que li ha agradat la idea, o almenys això és el que m'ha semblat.

-Que ja n'heu parlat?

-Ens hem trobat aquest matí al forn de pa i hem estar caminant junts una estona i li ho he comentat.

-I t'ha respost amb un sí?

-No exactament. M'ha deixat clar que primer t'ho volia consultar, però que a ell no li faria res.

-M'estranya...

-Què insinues? Que no li hem caigut bé?

-Malgrat l'examen que li vas fer, tan a consciència, em sembla que va quedar encantat. O almenys a mi no m'ha pas dit el contrari. Ara que d'aquí a anar a viure amb vosaltres hi ha un món.

-Amb tot aquell aixovar que va portar potser sí que entrava dins dels seus plans... Almenys pensa-t'ho, filla. Ja veuràs com hi acabes trobant més coses positives de les que ara et pot semblar.

Allò va provocar la primera discussió entre l'Emília i en Marià des que s'havien conegut. Fins llavors havien coincidit en tot, no hi havia hagut res que els fes dir una paraula més contundent o forta que l'altra. Però decidir on viure plegats sí que els va causar un bon terrabastall.

Ella veia la seva unió com l'oportunitat per marxar de casa, que de vegades sentia que l'ofegava, i començar a fer les coses de la seva manera. Tenir uns horaris més o menys assequibles, i no aquelles jornades maratonianes de pagès. Si és que hi havia dies que eren quarts d'onze de la nit i en aquell menjador encara no s'havia assegut ningú per sopar! Desprendre's d'aquella olor de fems que li ocupaven els narius de manera permanent, perquè fins i tot quan es posava la roba neta, just acabada de recollir de l'estenedor, ja trobava que la sentor s'hi havia impregnat, i per més sabons que provés i per més rentades que hi fes no hi havia solució possible. I, sobretot, deixar de beure en aquelles maleïdes copes de vidre. Cada dia que passava les detestava una mica més. De vegades, quan es trobava sola a dins de casa li venia el rampell d'anar fins a la vitrina on estaven desades, obrir-ne la porta, que també era de vidre, en aquest cas ben opac, i fer-los fer un efecte dominó que les deixés totes, des de la primera fins a l'última, ben esmicolades. L'Emília pensava que davant d'aquella destrossa magnànima se sentiria plenament feliç. Allò, en aquelles quatre parets, sí que era considerat ser rebel en el seu grau màxim.

En canvi ell tenia una posició ben oposada al fet d'anar a viure a casa dels sogres. Se'n moria de ganes, perquè des del dia que hi havia posat els peus havia quedat encantat amb aquell indret. Amb les pedres amb què estava construïda, tan grosses, fermes i contundents. Amb l'era, tan àmplia i on tot estava perfectament ordenat. Amb cada una de les estances, que eren enormes però a la vegada estaven decorades amb una gràcia especial que les feia càlides i acollidores. I amb les copes. Li havia encantat aquella idea. La trobava refinada però sense ser excessiva. Un toc d'elegància just.

En Marià, per continuar amb la bona impressió que havia causat en aquella casa amb la seva imponent cristalleria, sobretot a ulls de la seva sogra, es va esmerçar per anar ampliant aquella col·lecció. Quan anava a un viatge de feina. Quan feia una sortida amb els seus amics de tota la vida. Quan visitava els seus parents de París i també els de Nàpols. Sempre en tornava amb una copa del millor cristall que havia pogut trobar. Peces de col·leccionista, novetats, recomanacions expertes dels venedors. I així ja mai més va caldre patir per les celebracions familiars, perquè la dotzena copa, la que mancava des que l'Emília, sense voler-ho, l'havia trencada, sempre estava disponible. Aquella i, de fet, moltes i moltes altres més.

I la matriarca de la masia, és clar, no podia estar més contenta amb aquell gest. Tant que ben aviat va començar a venerar en Marià d'una forma que a l'Emília li semblava que era excessiva per tractar-se només d'un gendre.

-Mare, no em diguis que aquesta camisa és per a en Marià?

-Creus que li agradarà? L'altre dia vaig veure que en duia una d'un estil similar i no he pogut evitar comprar-la-hi...

-Però és que la setmana passada ja li vas regalar aquella de color verd poma.

-Ja ho sé, però aquestes coses mai no fan nosa. I són de bona qualitat, que m'ho ha assegurat la dona que me l'ha venuda.

-Tot i així no era necessari.

-Filla, és el mínim que puc fer per agrair-li la seva generositat...

-De quina generositat em parles?

-De les copes! Que no has vist de quina manera s'han anat multiplicant a la vitrina?

-Com vols que no ho hagi vist si des de fa dies és l'únic tema de conversa que hi ha en aquesta casa? Sembla que no sàpigues parlar de res més!

-Que no et fa il·lusió?

-A mi aquests trossos de vidre del dimoni mai no m'han agradat. I ara, encara menys.

-Vols dir que no n'estàs fent un gra massa?

-Doncs atura-ho.

-El què?

-Els regals per a en Marià.

-Ja sé què et passa: estàs una mica gelosa.

-No desvariegis, mare, si us plau.

-Però si ell està ben agraït amb els meus detalls. La cartera, la colònia, la màquina d'afaitar, el pac de calçotets, la camisa de l'altra setmana. Tots li han encantat. Que no t'has adonat de quina cara hi posa? De pura felicitat!

-I tu has vist quin posat de bleda assolellada et queda mentre ell obre el paquet? Un pitet et faltaria!

La mare de l'Emília no va voler continuar aquella conversa amb la seva filla perquè la trobava exagerada i totalment fora de lloc. Per quatre detalls de res tampoc calia posar-se d'aquella manera. Ben contenta que hauria d'estar, no podia deixar de pensar la dona, que en Marià hagués caigut en tanta gràcia en aquella casa.

Si l'Emília, per exemple, sabés com tractaven l'home de la filla de la drogueria cauria de cul. Com que per la seva feina sempre arribava tard a casa no li guardaven mai res per menjar. Perquè deien que allà se sopava a les vuit, passés el que passés, i que a les onze, que era quan solia plegar, ja no eren hores de voltar pel món i menys de pidolar alguna cosa per posar-se a la boca. Que si tenia gana, que mirés si trobava res a la nevera i que s'espavilés, que el fet de treballar durant més de dotze hores diàries a ells no els feia cap mena de pena.

El gendre de la carnisseria tampoc estava en gaire més bona posició. El noi, tot i escarrassar-se de mala manera per ser un bon ajudant a la botiga que tenien, no havia aconseguit estar-s'hi més d'un parell de setmanes. Perquè els seus sogres havien agafat la mania que feia una olor estranya i que allò no quedava bé davant de la clientela. I per més que, de bona fe i per activa i per passiva, els havia demanat a què es referien amb allò, mai no van saber definir-ho. La qüestió és que no el volien al darrere del mostrador i qualsevol excusa -o com en aquell cas mitja excusa- creien que ja funcionava.

A l'Emília, però, el comportament que tenia la seva mare vers en Marià no li agradava gens. De fet cada dia que passava el detestava una mica més. Més d'una vegada i de dues l'havia enxampat posant-se colònia de la cara, de la que només s'abocava per la pell quan era al davant d'una ocasió especial, que en aquella casa no solien ser abundants. O vestint-se amb les bruses més escotades que tenia, fins i tot quan era ple hivern i feia un fred d'aquells de posar-se quatre mànigues i dues bufandes dobles al coll. O pintant-se els llavis de color granat, que li ressaltaven exageradament aquella part del cos que moltes vegades estava tallada pel vent o socarrimada pel sol.

El cúmul de tot plegat va ser quan l'Emília, un dia que feinejava per casa, va topar-se amb la seva mare sense que ella se n'adonés. Estava asseguda en una de les puntes del seu llit de matrimoni, amb roba interior, com si s'hagués acabat de dutxar, perquè també hi havia un barnús ben arrugat per terra. Tenia una cosa a les mans. No semblava gaire grossa i la feia anar d'una banda a l'altra, com si la volgués observar des de diferents perspectives, i hi va haver un moment que també se la va acostar als llavis per fer-li un petó. No li podia veure els ulls, però d'haver estat possible segur que eren brillants, espurnejants i humits de l'emoció. Quan es va donar per satisfeta va obrir el primer calaix de la seva tauleta de nit i ho va desar allà dins, ben guardat, amb l'esperança de poder-ho tenir de nou a les mans ben aviat.

Al cap d'una estona, quan la dona ja era a baix, feinejant amb les vaques, l'Emília se'n va anar cap a l'habitació dels seus pares. Feia mesos, de fet anys, que no hi entrava. Fins i tot quan escombrava, fregava, treia la pols, desava roba a l'armari o despenjava les cortines per netejar-les a fons sempre passava per alt aquella estança. La seva mare així li ho havia exigit.

-Que tens res per amagar?

-Ai, Emília, ja hi tornem a ser amb les teves bajanades.

-És que no entenc aquest secretisme.

-No l'has d'entendre, simplement l'has de respectar.

Però aquell dia no va poder evitar saltar-se aquella advertència. La dona ni se n'adonaria. Només es tractava d'anar fins a la tauleta, furgar-hi una mica i veure quina relíquia era tan important per a la seva mare que fins i tot la feia absentar-se una estona de la seva feina, tan responsable i rigorosa que era per a aquelles coses.

En aquell calaix va trobar-hi una mica de tot: una pinça per recollir-se els cabells simulant la pell de guepard, les llibretes del banc, un moneder amb monedes antigues, quatre pastilles de sabó d'espígol, un recull de poemes i, al fons de tot, ben amagada, una fotografia. L'Emília, quan la va tenir a les mans, no s'ho podia creure.

-Marià, hem de parlar seriosament d'un tema.

-Que ha passat res, Emília?

-M'agradaria marxar d'aquesta casa.

-D'això ja en vam estar parlant durant molt de temps. Que no te'n recordes les discussions que vam tenir fins a arribar a un acord? Aquí hi estem bé.

-Jo no.

-Perquè estàs massa pendent de la teva mare, i sembleu gat i gos.

-No hi puc fer més: s'ho mereix.

-Què vols que es mereixi, si és un tros de pa beneït?

-Només faltava això!

-El què?

-Que tu també n'estiguis enamorat.

-Les dius de l'alçada d'un campanar, Emília. I què insinues amb això de també?

-Res, deixa-ho estar. Però que et quedi clar que vull tocar el dos d'aquí. I com abans millor.

-Ja en parlarem, d'acord?

-La meva decisió ja està presa.

L'Emília va marxar i va deixar en Marià allà dret, amb la boca oberta, sense poder reaccionar, perquè no sabia d'on li baixava res. Que no anava tot prou bé? El problema era que ell ignorava que la fotografia que la seva dona havia trobat al calaix de la tauleta de nit de la seva sogra era d'ell. Del dia del casament. Hi sortia sol, amb el seu vestit gris fosc, perfectament planxat i que li anava com anell al dit. Duia una camisa de color blanc trencat, amb un mocador a la solapa de la mateixa tonalitat, i un llacet negre, que li ressaltava aquell coll tan llarg i esvelt que tenia. Estava repenjat a un arbre i somreia a la càmera. Se li veien unes dents perfectament arrenglerades, i la piga que tenia a la banda dreta dels llavis es visualitzava com un cercle perfecte. Si no hagués sabut que aquell noi era el seu marit s'hauria cregut les veus que li haguessin dit que era un model de portada de qualsevol revista de moda, perquè no podia haver sortit més elegant i seductor.

Quina ràbia que li va venir de cop a l'Emília. Tot el tema dels regalets amb el somriure a la boca ja feia temps que li semblava patètic, però la foto d'en Marià desada com si fos un tresor en un racó de la seva intimitat ja creia que era del tot vomitiu. No es va poder resistir, i en veu alta, ben forta, cridant a ple pulmó, va començar a insultar la dona que l'havia dut al món. Li va dir de tot des de dins de la seva habitació de matrimoni, aquella a la qual sabia del cert que tenia el pas barrat, mentre a través del vidre la veia munyint les vaques, amb una cara de felicitat que a ella la feia morir interiorment. Com podia ser que una mare tingués tan poc estómac? Una cosa era apreciar algú, i una altra de molt diferent, haver-se'n enamorat perdudament. "Que és el teu gendre, hòstia!", li va etzibar fins a quedar-se gairebé afònica.

Per això va tenir clar que calia fugir d'allà. Ben mirat potser no havia estat una bona opció posar-hi els peus. Ella en el seu moment ja en va dubtar, però com que en Marià només hi trobava avantatges va acabar sucumbint-hi. Però la cosa no es podia allargar. Sabent el que sabia ja no era possible.

-Però per què voleu marxar, filla? Que no hi esteu bé aquí?

-Necessitem una mica més d'intimitat.

-Aquí en teniu. Si només ens veiem a les hores dels àpats, i de vegades ni això.

-És el que hi ha, mare.

-M'ho dius com si estiguessis ressentida per alguna cosa... Si és pels regals, et prometo que puc deixar de fer-ne.

-No és això.

-Doncs què ha passat de cop i volta?

-Que tenim uns altres projectes.

-De veritat que no hi ha res més?

-No, no hi ha res més.

-No sé per què no m'ho acabo de creure.

-Doncs ho hauràs de fer.

-No em queda cap altre remei, no?

L'Emília ni tan sols va contestar aquella pregunta. Perquè sabia que si continuava parlant amb la seva mare al final s'acabarien enfilant, com els passava sempre, i tenia clar que no volia dir-li el que havia vist aquell dia. Parlar de la foto implicava confessar que l'havia estat espiant, i el que era pitjor, que havia estat remenant tot el que li havia vingut de gust de la seva habitació. El millor era callar i marxar d'allà. Pel bé de tots.

Al cap de quinze dies l'Emília i en Marià van començar a empaquetar les seves pertinences. Feia quasi sis anys que vivien en aquella masia i era impressionant la quantitat de coses que havien arribat a acumular. No s'ho podrien endur tot, ja estava clar d'entrada, perquè el pis que havien llogat, als afores del poble, era força petit. N'haguessin pogut trobar algun altre de més espaiós, però aquell tenia molta claror i compensava el fet que només tingués un parell d'habitacions. L'Emília, acostumada a viure des de petita en un lloc tan assolellat, era el primer que valorava de qualsevol habitatge. Llum per il·luminar-ho tot, llum per poder llegir, llum per poder cosir, llum per poder eixugar la roba més ràpidament, llum per veure passar la vida amb tota la seva intensitat.

L'home de l'agència immobiliària se'n va fer creus que tinguessin tanta pressa per trobar alguna cosa. Evidentment que tenia ganes de cobrar una comissió pels tràmits, però també sabia que si els ensenyava el parell de blocs de pisos que s'havien acabat de construir feia poc no s'hi podrien resistir i llavors els guanys per a ell encara serien més grans. Malgrat la seva insistència, però, no hi va ser a temps.

-Vostès es deuen voler casar aviat, no?

-Ui no, ja fa uns quants anys que vam passar per la vicaria!

-Llavors és que deuen voler tenir un fill.

A l'Emília li va fer una mica de repulsió aquell comentari: no suportava que ningú, i menys un home que no els coneixia absolutament de res, es posés en les seves vides. Ells volien llogar un pis i prou, i a aquell energumen no li importava gens ni mica quin era el motiu de la seva decisió. Si li hagués dit la veritat, que marxaven de casa els seus pares perquè havia pogut confirmar que la seva mare s'havia enamorat del seu marit -del seu propi gendre!- el de la immobiliària s'hagués quedat a quadres i hagués pensat que potser un altre dia el millor que podia fer era mossegar-se la llengua i no posar-se en els assumptes dels altres, que prou feina tenia amb la seva vida.

El dia del comiat el pare de l'Emília no hi era present, perquè ell ja els havia dit que els seus trossos de terra no podien esperar, ni tan sols per a aquelles coses, que al capdavall tampoc no se n'anaven pas a l'altra punta de món i que encara que fos menys sovint ja es continuarien veient, "perquè suposo que alguna que altra visita ens fareu, no?", els va demanar. La mare de l'Emília, en canvi, era allà, com un pal, amb la cara mig descomposta, a punt de deixar anar un bon reguitzell de llàgrimes. Estava segura que no tardarien gaire a fluir, perquè ja no sabia com més aguantar-se-les a dins dels ulls. Només de pensar-se que al cap de pocs minuts en aquella casa només hi quedarien ella i el seu marit ja li venien tots els mals. Se l'apreciava, és clar que sí, que per alguna cosa havien compartit tants anys, però també era cert que ja no sabien gaire què explicar-se a part de com anava el cultiu de blat de moro i dels arbres fruiters i la producció de llet. La dona, des que havia nascut l'Emília, havia tingut una forta injecció d'aire fresc, però res no es podia comparar amb el que havia suposat l'arribada d'en Marià en aquella casa, i, en particular, a la seva vida. Aquell noi tan ben plantat, tan elegant, tan detallista, que parlava melòdicament i que sempre tenia el somriure a punt. D'acord que era la parella de la seva filla, però què hi podia fer si havia perdut l'oremus per ell? Havia intentat reprimir-se, s'havia autoconvençut que allò no tenia cap mena de sentit, però ni tan sols així ho aconseguia. De seguida se li feien presents aquells ulls verds, aquell nas afilat, aquells llavis tan harmònics. Que pensarien tant l'Emília com en Marià si algun dia arribessin a assabentar-se d'allò? Estava convençuda que no li tornarien a parlar mai més. Trobarien que era una pervertida, que estava mig trastocada, que no hi tocava i que ja tenia una edat per anar-se mullant les calces amb aquelles històries.

En Marià, amb les últimes maletes a les mans, se'n va anar cap al cotxe. Mai li havien agradat els comiats, i aquells que s'erigien de pur dramatisme encara menys. "Que no marxem a cap combat, dona, que ens n'anem a pocs quilòmetres d'aquí", va dir-li tot bromejant, però ni així va aconseguir fer-li canviar aquella cara de dol.

L'Emília va ser l'última a sortir d'allà. Abans de fer-ho es va acostar a la vitrina plena de copes i li va demanar a la seva mare, amb tota la innocència de què va ser capaç, que quina era la que li agradava més.

-No ho sé, filla. Ara no estic per a aquestes coses.

-Però segur que n'hi ha alguna que deu ser la teva preferida, no? Va, mira-te-les una mica i així et distreus.

-Potser aquesta.

L'Emília va obrir la porta de vidre opac i la va agafar entre les mans. Se la va mirar durant una bona estona, examinant-ne tots els detalls. Tot i haver estat acompanyada per les copes durant tota la seva vida mai els havia dedicat tant de temps.

-És la de Bratislava?

-Sí, me la va dur en Marià quan hi va anar per negocis.

-És realment preciosa. Me la regalaries?

-Si et fa il·lusió...

La dona no va tenir temps de continuar. L'Emília va deixar anar la copa, intencionadament, separant ben bé les dues mans, i contemplant com feia tot el recorregut fins a terra. El soroll que va fer quan hi va haver l'impacte va ser més que estrepitós i l'escampadissa, monumental. Hi havia trossos petits de vidre, gairebé minúsculs, pertot arreu.

La mare de l'Emília va començar a xisclar com si el món s'acabés. Estava totalment fora de si: vermella, suada, amb una tremolor que li recorria tot el cos, amb el cor que li anava a mil per hora. L'Emília, llavors, se la va mirar amb uns ulls cruels, de venjança, d'aquells que deixaven clar que amb ella no s'hi jugava, i amb el seu marit encara menys.

-Et pots considerar afortunada, perquè la intenció era que totes les copes que hi ha a dins de la vitrina, les que tant veneres, les que tant estimes, les que et sents tan teves, tinguessin la mateixa fi.

Just després de dir aquelles paraules, l'Emília va sortir per la porta, va pujar al cotxe i li va fer un petó llarg i intens a en Marià, que ja s'estava impacientant.

-Ens n'anem? Tinc ganes de marxar d'aquí.

-Què ha passat alguna cosa que tardessis tant a venir?

-La meva mare, que em demanava si hi aniríem ben aviat a veure'ls. Ja li he dit que estaríem una bona temporada que no, que se'ns havia girat feina amb el pis. I, és clar, s'ha posat a plorar com una Magdalena.

La mare de l'Emília va intentar recollir els vidres amb les mans, perquè li semblava que d'aquella manera s'acomiadava tendrament d'aquell objecte que apreciava tant. Va haver de deixar-s'ho estar quan va veure que a la pell de les mans se li començaven a fer petits tallets que deixaven anar, tímidament, una mica de sang. Per intentar calmar-se se'n va anar corrents cap a l'habitació, a buscar la fotografia que tenia d'en Marià. Si veia aquell rostre uns quants segons estava segura que aconseguiria oblidar-se del tema de la copa. Gairebé es va desmaiar quan va adonar-se que el tros de paper fotogràfic estava estripat en mil bocins. En aquell instant hagués estat incapaç de dir si hi havia més escampadissa allà, a l'habitació, amb la fotografia esmicolada, o a la cuina, amb la copa feta miques.

Primer premi del 12è Premi de Narrativa Curta Vila d'Alcarràs (21 d'abril del 2017). Relat publicat com a llibre amb el mateix títol el gener del 2018 (vegeu l'apartat de Publicacions).