La infusió de menta, til·la i marialluïsa

Em va convidar a prendre una infusió. Una barreja de menta, til·la i marialluïsa. Amb una llàgrima de mel, per endolcir-ho lleugerament. I servit amb una tassa de porcellana decorada amb unes margarides més intuïdes que definides.

Amb el beuratge bullent al davant, que reposava al damunt del plat a joc i de les estovalles de cotó de color de papallona groga molt pàl·lida, em va començar a explicar coses. No sabia si era per eixamplar el temps o perquè en realitat tenia ganes de fer-me partícip de les seves vivències. Era típic de la iaia: no acabaves de tenir mai del tot clar com te l'havies de prendre.

Així que va començar amb el pa de la fleca, que ja no tenia la farina tan bona com abans; i amb les formigues, que s'apoderaven del seu racó de jardí; i amb els rosers, que cada vegada eren menys generosos i que juraria que era perquè algú —ja es podia ben preparar quan l'enxampés!— li'n robava les poncelles; i amb la veïna del davant, que des que s'havia trencat el fèmur havia mig perdut l'oremus; i amb les espardenyes que s'havia comprat la setmana passada, que tenien una batalla diària amb els seus ulls de poll; i amb el sabó de mans d'espígol, que últimament la noia que li feia artesanalment no n'hi servia sense cap explicació; i amb l'avi, que resultava que no s'hi havia casat gens enamorada i que potser ni tan sols se l'havia estimat mai; i amb els llençols de franel·la... Però jo ja no vaig poder escoltar aquella explicació ni cap altra de les que van seguir brollant de la seva boca.

M'acabava de confessar el seu amor inexistent per l'home amb qui havia compartit quasi tota la seva vida, i ho havia fet amb una normalitat torbadora, totalment inexplicable. S'havia conformat amb allò, i ho posava al mateix nivell que el pa, les formigues, els rosers, la veïna del davant, les espardenyes, el sabó i els llençols de franel·la.

Vaig ser incapaç de beure'm la infusió. Malgrat els seus oferiments per reescalfar-me-la o per abocar-m'hi més mel o fins i tot sucre, del qual ella no era gens devota.

Però no: jo sabia que aquella no era —no ho podia ser de cap manera!— la solució. Hi ha coses que per més que es vulgui no es poden empassar gola avall.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de desembre del 2023.