'La literatura eròtica. Homenatge a la paraula XXVII'

El llibre La literatura eròtica. Homenatge a la paraula XXVII és un recull de diferents relats eròtics que ha impulsat la Comissió Literària CEIC d'Alfons el Vell el novembre del 2023. Hi ha inclòs l'escrit "La manta de color rosa molt pàl·lid", que també està inclòs a l'apartat de ´Relats.

LA MANTA DE COLOR ROSA MOLT PÀL·LID

Era dissabte. El gat jeia tranquil entre una manta de color rosa molt pàl·lid, quasi transparent, i ells dos, marit i muller, estaven asseguts al sofà, allargant l'estona per anar-se'n al llit.

—Vols una copa de vi?

En Ramon va refusar la proposta de la Mariona.

—Però avui és un dia especial...

I tant que l'era: el trenta-dosè aniversari del seu casament.

—Ja ho hem celebrat amb una passejada pel bosc i amb un pastís...

La Mariona va respirar amb la mateixa avidesa amb què havia engolit la porció generosa de pa de pessic de xocolata amb avellanes, gerds i nabius.

—Està bé, deixem el vi i juguem una estona.

—Jugar? Jo no estic pas per a aquestes collonades!

—Collonades, Ramon?

—Sí, ja ens ha passat el temps per a això.

—Què coi ens ha d'haver passat el temps?! Si la fruitera del mercat, que és molt més gran que nosaltres, fa cada cosa que...

—El que em faltava per sentir! O sigui que vosaltres dues entre plàtans, peres, figues i melons us expliqueu...?

—Jo només escolto! I la seva última aventura et juro que et farà trempar de mala manera...

—Es pot saber què dius? Quina vergonya!

I en Ramon es va senyar.

Llavors, remugant paraules inintel·ligibles, es va aixecar del sofà, es va col·locar bé el pijama i va fer un gest amb el cap per indicar que se n'anava a dormir.

—Això és tot?

—Demà, per sort, serà un altre dia. Amb les celebracions et tornes tan estranya...

Sola al menjador, va acaronar el gat, que no s'havia ni immutat davant aquella escena. Li agradava el tacte suau del seu pelatge, la seva respiració compassada i aquella mirada que desprenia tanta complicitat.

Amb delicadesa va estirar la manta que feia de niu a la seva mascota i es va cobrir tot el cos. Volia que el contacte amb el món exterior fos quasi inexistent: amb una petita escletxa que li subministrés alguns brins d'aire en faria prou.

Es va treure la roba i la va deixar reposar a terra. Amb una nuesa esclatant, va recórrer, amb el dit índex de la mà dreta, els amples centímetres del seu coll. L'excitaven molt les pessigolles tímides en aquell punt: li feien eriçar els mugrons. Els seus pits, de flams tous havien passat, en qüestió de mil·lèsimes de segon, a ser ben turgents, com qualssevol de les pedres precioses que el seu home col·leccionava des de feia anys. Si alguna vegada s'hagués mirat les seves mames amb la mateixa devoció que li despertaven els minerals...

Va fer retrocedir l'extremitat. Abans d'endinsar-se a les seves profunditats necessitava llepar-se'l i mossegar-se'l de manera múrria. Ja ben moll, es va introduir el capciró a la vagina. Hi corria l'aire fresc i l'ambient humit i fins i tot es deixaven sentir uns xipollejos que la feien panteixar.

El que havia començat essent un rierol es va acabar per transformar en una mena de mar, de tant vast i cabalós. La força de les aigües braves, desbocades i fora de si, li van empènyer l'índex cap enfora i li van indicar el camí cap al clítoris. Se'l va remenar amb ganes, com si hagués de quallar alguna de les múltiples salses que solia inventar-se a la cuina per acompanyar els seus plats, sempre tan suculents. Ara amunt, ara avall, ara d'un costat a l'altre. Fins que va arribar la gran explosió. Lava feta basalt. Un altre exemplar per a la col·lecció d'ell. Una nova alegria per a ella.

Quan la Mariona va treure el cap de sota de la manta la van rebre uns quants roncs: del seu gat i també del seu marit. El primer encara era als peus del sofà; l'altre, aprofitant la seva absència, s'havia apoderat de tot el llit i dormia ben satisfet.

No va poder evitar somriure per aquell instant de plaer que acabava de viure. La solitud no li havia semblat mai sinònim de buidor; ella, quan es magrejava, no es podia sentir més plena i farcida de felicitat. I cada cop hi tenia més traça.

Fins i tot la tonalitat del teixit que l'havia amanyagat durant aquell acte d'amor ja no semblava tan tènue, com si, per mimetisme, també s'hagués emplenat de vigor.