La mosca

La mosca se't col·loca al damunt del maluc i aprofita la parada per fregar-se les potes davanteres. Abans ha estat en una taronja tarongíssima. Ho saps perquè ho has vist i també perquè et notes una gota de suc minúscula a la pell. Per desfer-te de les pessigolles de l'insecte, instintivament, la fas fora amb la mà. Llavors es trasllada fins a la cama i, des d'allà, al peu. Comença, de nou, el ball compassat de les potes del davant. Aquesta vegada no li dius res: la deixes fer. Que esculli la part que vulgui de tot el teu cosset de nena. O que s'acomiadi de tu.

Veus que ha pres una decisió ràpida: se t'ha instal·lat al braç esquerre. Però una vegada a l'extremitat es queda ben quieta i et deixa uns quants segons perquè la contemplis. És una mosca ben convencional, de les múltiples que entren a dins de les cases quan el temps ha de canviar o de les que pul·lulen per l'aire, i el fan, si és possible, una mica més xafogós. I, sense saber per què, t'hi entretens.

Potser és que t'agradaria ser com ella? Tan lliure, amb ales per volar i d'una mida prou discreta per col·lar-se a tot arreu. Així podries fer la ruta del corriol, del camp de gira-sols i dels horts dels afores de la ciutat les vegades que convingués. Quina mescla d'olors i de colors tan agradable! Cinc minuts a un lloc, deu a un altre i un grapat de segons al darrer. I llavors el temps es convertiria en una mena de xiclet i es canviarien els intervals de la ruta.

Immersa en els teus pensaments tan dolços i flonjos com el cotó te'n ve un altre, de pensament, que, de dolç, no en té res. "Les mosques sempre van a la merda, nena!" La frase la deia una veïna de tota la vida. La del tercer segona, que era vídua des de feia molts anys i no tenia fills, ni germans, ni pares, i potser per això disposava de tot el temps del món per fer safareig a l'escala o al portal de l'edifici.

De petita, aquelles ocurrències t'havien fet molta gràcia. Però ara que estàs quasi acabant l'adolescència ho trobes més aviat fastigós. La merda. Només de sentir la paraula ja sembla que l'olor se't presenti als narius. I se't genera una angúnia que no es pot igualar a res. O potser sí: encara no has trobat la manera de dir a la teva germana que la seva parella des de fa cinc o sis anys li ha sigut infidel. Com a mínim, tres vegades. No saps com posar-t'hi perquè la veus tan enamorada... Com l'hi expliques? Directament o amb un munt de detalls innecessaris per allargar més la patacada? Com li justifiques el teu silenci? I, el pitjor de tot, com li confesses que amb qui li ha fet el salt és amb tu, amb qui es pot dir que ho heu compartit tot durant tota la vida?

Ara mateix ja no vols ser cap mosca. Ara mateix només vols saber què has de fer per no ser-ho. Perquè et notes fastigosa, repugnant, merdosa. Quina raó que tenia la teva veïna... Si no fos perquè fa unes quantes setmanes que ha traspassat l'hi aniries a dir en persona. I mentre ho penses aixeques la mà dreta i la dirigeixes amb determinació al punt exacte del braç esquerre on hi ha la mosca. L'esclafes. I quan ho fas no saps si et sents millor o pitjor. L'únic que tens clar és que a partir d'ara hi haurà més merda per repartir.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de novembre del 2018.