La ploma

La ploma de l'ocell desconegut,

amb l'ajuda de la ràfega de vent enjogassada,

se'm col·loca al damunt del braç.

Me la miro, i quan comprovo que és inofensiva,

l'agafo amb delicadesa i, amb ella, em pessigollejo el cos.

Aquell tacte tan suau em fa estremir.

No hi ha ni un centímetre de la meva pell

que hi hagi restat impassible.

Soc foc de flamarada viva.

Soc un terratrèmol que provoca esquerdes vertiginoses.

Soc una onada gegantesca d'aigua salada

que engrapa racons prohibits.

Llavors et penso.

Estem nus, famèlics i assedegats de l'altre.

I ens unim i ens confonem.

Un bon grapat de minuts més tard,

ben plens i embriacs,

ens anem allunyant lentament

fins que no queda ni rastre de cap dels dos.

Una fiblada d'enyor em fa tremolar,

i amb el moviment m'adono que torno a tenir

la ploma ben aferrada a mi.

La prenc, amb la mateixa tendresa que abans,

i me la guardo a la butxaca.

He pensat que la faré servir per escriure't

tot allò que encara em quedava per dir-te.

Finalista del 4t Concurs de Poesia Eròtica d'Olot (13 de juny del 2021). Aquest escrit està inclòs al llibret 4t Concurs de Poesia Eròtica d'Olot, editat el juny del 2021 (vegeu l'apartat de Publicacions).