La samarreta rosa i amb lluentons

-Mira, mama, n'hi ha un de nou!

-Un de nou? De què, fill?

-D'ànec! Feia dies que en comptava sis, i avui n'he vist un altre. És allà, a baix de tot, el veus?

Si hagués estat un altre dia de la setmana potser hauria pensat que aquella dona i aquell nen en realitat no estaven parlant de cap animal sinó de mi. Perquè jo la majoria dels dies em sentia com un ànec i creia que la gent m'hi confonia. I no parlo dels que tenen unes plomes netes i polides, extremadament cuidades i que fins i tot brillen, i que neden amb elegància i que de tant en tant es capbussen dins l'aigua i, després, aquelles gotes cristal·lines que els queden impregnades al plomatge encara els fan més atractius. Jo em refereixo als més lletjos de tots, els que ningú es mira, els que tothom defuig.

Però aquell dia era dilluns i era impossible que ningú es pogués pensar que jo era un ànec, perquè duia la meva samarreta rosa, amb un cigne ben gros dibuixat al bell mig i amb lluentons blancs i negres. Me la posava cada principi de setmana. Era una mania que tenia per començar l'escola amb bon peu. Sabia que els primers minuts de classe els dedicaríem a parlar de què havíem fet durant el dissabte i el diumenge, i tenir aquell dibuix al pit, i identificar-m'hi, m'ajudaria a superar el dolor i la indignació i la frustració.

Perquè sempre es repetia la mateixa història: les festes d'aniversari, les sessions de cinema, els jocs al parc, els berenars a casa de l'un i de l'altre, les converses telefòniques, i un llarg etcètera en el qual jo no participava mai. Ningú m'hi convidava i quan jo agafava la iniciativa sempre hi havia qualsevol excusa per rebutjar les meves propostes.

Quan asseguda en aquella cadira de fusta notava que em començava a pujar, des de l'estómac, la bola de ràbia que em cremava com el foc, em mirava el meu cigne, tan bonic, tan harmònic, tan perfecte, i m'anava calmant. Per això era tan important posar-se aquella peça de roba cada dilluns. Perquè ja tenia sis dies per endavant per ser l'aneguet lleig de sempre.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure 2017, editat el mes d'abril del 2017 (vegeu l'apartat de Publicacions).