L'altra banda del precipici

El precipici és excessivament alt. Abans de pujar-hi no te n'havies adonat, però ara, amb les puntes dels dits que espien el que hi ha més enllà de l'escletxa, ets conscient de la realitat. Aquella que cou, que fa mal i que voldries obviar. Com has arribat fins aquí? En quin instant tot se'n va anar a la deriva? Per què ningú no et va avisar? És el que té estar sol en aquest món, o almenys sentir-s'hi, que fet i fet és el mateix, o potser pitjor.

Cada segon que passa hi ha menys centímetres de les teves sabates que s'aferren a terra i més que estan essent acaronats per l'aire. Fins quan se suposa que es pot allargar una agonia? Apareix alguna veu que et diu que ja està, que ja n'hi ha prou i que a partir de llavors comença el no-res? O simplement tot passa enmig del silenci més immens?

De cop, mentre el teu cap bull com aquell caldo que ara et faria bé prendre't, un núvol blanc i tou es col·loca a l'extrem del precipici i t'acosta, amb placidesa, cap a l'altra banda. Al primer moment et desconcerta, t'incomoda, et fa por, però una multitud de raigs de sol t'agafen els braços i les mans i t'ajuden a tirar endavant.

Quan arribes a l'extrem oposat no pots evitar plorar de l'emoció. Hi ha una gran quantitat de persones -moltes més de les que mai t'hauries imaginat- que t'hi esperen, que t'animen a mesclar-te amb elles, que et diuen amb la mirada que no et deixaran sol. Sense dubtar-ho gaire te les creus: qui ha recorregut el mateix camí que has fet tu sap de sobres de què va la vida.

Relat inclòs al llibre Són pocs, som molts, editat el mes de desembre del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).