L'assossec

M'assec davant teu i em reps amb la calma i la serenor que necessito. No oneges ni fas cap mena de remor, i la teva olor de sal sembla menys intensa. El sol m'enfoca, però les cicatrius no se'm veuen: són massa profundes. Les tinc des del dia que ell va marxar, a través teu, ben enllà.

Aquell vespre d'estiu estaves enfurismat. Picaves abruptament contra les roques, t'abraonaves a sobre de la immensa capa de sorra, t'unies amb el vent que no bufava sinó que bramava. Sense voler-ho em vaig beure un glop de tu. Segurament necessitava tenir la boca ocupada per no haver-te de preguntar el que em rosegava les entranyes, el que em feia morir cada instant una mica més. On era ell? Què se n'havia fet? Algun dia en tornaria a saber alguna cosa?

Des de llavors no he parlat mai amb ningú de la meva gran tempesta particular. Aquella que després dels llamps, dels trons, de la calamarsa i de les ràfegues huracanades em va deixar exhausta, buida i sola. Soc conscient que guardes secrets innombrables, i que alguns són bonics i que d'altres, com aquest, terriblement desoladors. Malgrat tot et mantens calmat i serè, com si fossis un desert: àrid, eixut, amb la memòria resseca. Potser per això només mirar-te ja m'arriba l'assossec.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2021, editat el mes d'abril del 2021 (vegeu l'apartat de Publicacions).