Les canyes de pescar

El sol, aquella tarda, no escalfava: cremava. La meva pell ja feia una mica que m'ho havia xiuxiuejat, però no li havia volgut fer gaire cas. Jo tenia altra feina: contemplar els meus fills, que jugaven a la vora del mar amb un parell de pals que s'havien trobat a prop de les roques mentre intentaven acostar-se a un corb marí. Estaven maquinant quina utilitat els podien donar. Llavors un d'ells, el que duia un banyador amb ratlles de mariner, gairebé cridant, va anunciar que enllà de la sorra li semblava haver vist una mena de cordill. I tant que l'era, i van fer festa grossa! L'altre no va dubtar a disseccionar l'entrepà que els havia preparat per berenar. Sí, les rodanxes de fuet de segur que els servirien.

En van agafar un parell cadascun i amb l'ungla els van fer un forat. Petit, just perquè el tros de corda, ara ja dividit en dos trossos exactes, hi pogués treure el cap i nuar-s'hi. Després també caldria lligar-lo a l'altre extrem del pal, i així els tres elements fabricarien una canya de pescar quasi perfecta.

No els podia treure els ulls de sobre: m'agradava comprovar com havien fet servir el seu enginy per, del no-res, acabar construint un objecte que els feia fabular, compartir i riure. Altres nens se'ls acostaven. Alguns fins i tot feien apostes del tipus de peix que pescarien. I ells, amb tot plegat, s'animaven cada vegada més.

El pare de les criatures, mig incorporat a la tovallola, com volent ser part de l'espectacle però sense que es notés gaire, no deixava de repetir-me que eren massa il·lusos, que sense ham no farien gran cosa per més hores que s'hi passessin. Perquè el peix, per molt que s'acostés, no tindria on aferrar-se. De fet, com nosaltres dos, que feia molt de temps que vivíem sense. Ni corda ni canya no teníem ja! Per això divagàvem, ben perduts, sense horitzó ni terra ferma.

I mentre em cruspia els tres o quatre talls de fuet que havien quedat escampats per la carmanyola vaig tenir clar que no podia esperar més a dir-li que allò que en algun moment havia estat nostre havia arribat al seu final. Amb la mateixa poca fortuna que la pesca d'aquella tarda.

Escrit inclòs en el llibre VullEscriure.cat 2023, editat el mes d'abril del 2023 (vegeu l'apartat de Publicacions).