Fotografies

En homenatge a en Pep Sau

Deu imatges per captar una petita taca al pelatge de l'esquirol. Set per agafar totes les perspectives possibles del sofà vellutat en liquidació de la botiga de mobles. Trenta de la gota atzabeja que regalima del tinter. Quinze de la primera dent que li va sortir a la teva filla just el dia que feia sis mesos. Vint-i-quatre dels plats que formaven part del menú degustació d'aquell restaurant amb dues estrelles Michelin que et van regalar per al teu aniversari. Dotze del nou tallat de cabells. Cinquanta-quatre de l'evolució de l'esquinç al peu. Tres-centes setanta-dues de l'escapada del cap de setmana. Dues-centes de justes del casament de la teva cosina. Seixanta-cinc de la sessió de spa amb les amigues. Unes mil del viatge de l'estiu.

Quanta vida tens emmagatzemada en aquest aparell de menys d'un pam que carreteges arreu? No n'ets conscient. És impossible arribar a ser-ne. Somnis, desitjos i anhels que descansen en forma de bytes, que romanen en letargia, i que majoritàriament —pocs tindran aquest honor!— no tornaran a ser rescatats d'aquest son profund i continuat.

Perquè per molt que ho intentis no tindràs prou temps material per fer-ho. Igual com no podràs conèixer totes les ciutats del món, ni podràs llegir tots els llibres escrits, ni podràs veure totes les pel·lícules i sèries filmades, ni podràs saber totes les llengües que t'envolten, ni podràs tastar la gastronomia típica de cada cultura, ni podràs retenir el nom de les espècies de peixos que habiten als mars i oceans ni dels ocells que hi ha als boscos.

Seleccionar. Triar. Escollir.

No hi ha una altra opció possible.

Potser per això em miro amb tant d'amor cada un dels àlbums de la meva infantesa i adolescència, i també els dels anys viscuts dels meus antecessors. En cap d'ells no hi ha palla. Només allò essencial. Perquè fer un clic no era tan fàcil, ni sobretot gratuït, com ara. Calia estar segur que el moment s'ho valia, que l'enquadrament era bo, que la llum remava a favor, que tothom que hi havia d'aparèixer estava a punt. I llavors venia aquella dolça espera abans de tenir el resultat final a les mans.

No sé si ara decidim més o menys que abans.

Però sí que em sembla que les decisions ja no es couen a foc lent, i per això sovint vivim unes realitats poc genuïnes, sense substància i tan desenfocades. 

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes de juny del 2024.