Les gotes minúscules de mel

Cada dimecres i cada dissabte a la tarda hi fèiem cap. Ella no ens esperava, però quan ens veia entrar a la immensa sala -allà on hi havia tots els altres residents del geriàtric-, se li dibuixava un somriure a la cara que, de tan ample i sincer, semblava marcat amb retolador permanent.

La seva pregunta, quan ens tenia al davant, no fallava mai: "Que m'heu portat alguna cosa bona?". I ens ho demanava movent lleugerament les mans i amb uns ulls que llampeguejaven. Llavors jo buscava, fent una mica de teatre per allargar el moment, a dins de la bossa de mà, i uns segons més tard en treia un parell de caramels de mel, amb una abella ben riallera i que picava l'ullet i que estava impresa a banda i banda de l'embolcall. Eren els seus predilectes. Ho havien estat tota la vida. Possiblement des que tenia ús de raó.

Un dels caramels se'l posava directament a la butxaca del jersei, quan feia fred, o a la de la mica de davantal que duia, quan el temps era més benigne. "Me'l guardaré per a més tard", ens confessava. L'altre el desfeia amb una delicadesa fora de sèrie. Li agradava el soroll del paper de cel·lofana quan es desenganxava del quadrat dolç i groguenc, i també li feia gràcia recrear-se amb el dibuix de l'animal, a qui dedicava unes paraules impossibles d'entendre tot i que feien la sensació de ser ben melindroses.

Llavors sí que arribava el gran moment: el de menjar-se'l. La llengua no li donava l'abast per assaborir-lo. L'escolava per tots els racons de la petita figura geomètrica per aconseguir que les gotes minúscules de mel que feien de farcit se li escampessin arreu. En aquells instants era millor no dir-li res, perquè no escoltava, perquè no hi era, perquè qui sap per quins racons del passat viatjava. I nosaltres només ens la podíem contemplar meravellats: durant uns instants no era només la dona de noranta anys, amb principi de demència i que tenia les cames quasi inservibles, sinó que també era algú que, malgrat tot, encara gaudia dels plaers petits i senzills de la vida. I tant de bo que allò durés molt i molt de temps.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes d'abril del 2020.