Les passejades

Quan ells sortien a passejar jo me'ls mirava sempre des del meu balcó estret i desert de flors. Ni un simple gerani no hi volia posar la mare, perquè deia que no valia la pena voler embellir una cosa que ja es veia de lluny que era lletja per naturalesa.

Jo em col·locava en un dels extrems, allà on el sol s'emmandria, i els contemplava. L'home amb el bastó i amb el barret, que a l'hivern el protegia del fred i a l'estiu de la calor, i amb un bigoti blanquinós de pam i mig. La dona amb unes sabates amb un taló baix però gruixut, com un bon tall de bistec, amb una petita bossa de mà verdosa i amb unes ulleres ametllades.

Em cridava l'atenció perquè no anaven mai de costat. Primer passava ell i després ella, seguint-li el pas. Mai s'intercanviaven els papers i mai tampoc no els havia sentit dedicar-se cap paraula. Caminaven, qui sap des d'on i fins a on, i al cap d'una hora allargassada tornaven seguint els mateixos patrons.

Jo, llavors menuda de mena, pensava que a mi no m'engaliparien d'aquella manera. A sant de què havia de seguir ningú, amb la petja ferma i decidida que tenia! Més tard vaig créixer i vaig tenir altres interessos que mirar la vida a través dels barrots d'un balcó minúscul i poc agraciat, però tot i així de vegades encara em sentia amb la curiositat de fer-ho.

No va ser fins a la primavera —les margarides finalment florien en un test de terrissa que jo havia regalat a la meva mare per desdir-la de la seva tossuderia— que els vaig tornar a veure. La dona anava en primer lloc. Tenia un rostre serè i fins i tot un somriure prim dibuixat enmig de les galtes rosades. El seu home la seguia: empenyia una cadira que a ella li servia de cames i a ell de bastó. I parlaven. Potser del temps; potser de les flors que començaven a néixer; potser dels ocells que, encara amb timidesa, refilaven; potser fins i tot de les paradoxes de la vida. 

Primer premi de la categoria d'adults del 13è Concurs Literari de Relats Curts de les Preses (28 de maig del 2023).