Les visites d'onze a una

Li havien donat cita per al metge l'endemà a dos quarts de dotze. Quan li havien fet la trucada a banda d'explicar-li la tirallonga de documents que havia de dur també li havien quasi exigit que estigués contenta, que una visita concedida amb tanta rapidesa no era el més comú en l'àmbit de la sanitat, i menys tal com anaven les coses d'ençà de la pandèmia.

Ella va deixar que la noia que hi havia a l'altra banda del telèfon fes el seu discurs sencer, sense deixar-se ni una paraula -qui sap si les tenia escrites en algun lloc; memoritzades de ben segur que sí!- ni un signe de puntuació que marcava amb la seva entonació. En un silenci més llarg dels que havia estat fent fins llavors va aprofitar per donar-li les gràcies amb molta educació i també per refusar la trobada amb el seu metge de capçalera. I és que des de ja feia un parell d'anys no accedia a fer cap activitat entre les onze del matí i la una del migdia: aquella franja horària la tenia reservada per anar a veure la seva germana al geriàtric.

Hi havia dies en què la resident no tenia gaires ganes de parlar. No hi feia res. També estava bé submergir-se en els mots no dits i potser fins i tot no pensats. En altres ocasions sí que tenia ganes de fer anar la llengua, i llavors explicava coses de la seva joventut, de la guerra -i de la fam i de la misèria que aquesta havia deixat-, de la família -de la de sang i de la que tenia ara a la seva nova llar- i de la vida en general. Algunes vegades, a les seves converses, hi apareixien dracs i fades i bruixes i dones d'aigua i éssers mitològics. I en parlava amb tota la naturalitat del món, com si se'n pogués trobar qualsevol exemplar a la sala de l'edifici a l'hora de berenar, a la parada de fruita del mercat setmanal o a la cua del banc per treure diners.

A la dona, indubtablement, aquelles dues hores diàries amb la seva germana li donaven tot el que li feia falta. No hi havia cap medicament, ungüent, pomada ni poció que li pogués fer més bé. O sigui que de pressa per anar al metge no en tenia cap ni una!

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de juliol del 2022.