L'habitació per on s'escolava l'olor de xocolata
L'habitació l'esperava. Amb les cortines dobles i la finestra que donava a l'obrador de xocolata. Amb el llit de fusta de roure massís i la vànova i els llençols que el cobrien. Amb les prestatgeries plenes de peluixos acabats de rentar i que escampaven la seva olor d'espígol arreu. Després de gairebé un any aquelles quatre parets es tornarien a emplenar de vida. La pols, que s'amuntegava imparablement en cada racó possible, i fins i tot inimaginable, havia estat l'únic testimoni de la buidor, la solitud i el silenci.
I és que aquell dia de primavera la nena va tornar. Tenia vuit anys i la promesa d'un canvi. Ni baralles, ni insults, ni retrets. De cop, s'haurien acabat per sempre. Qui podia desconfiar d'un adult? Qui podia no creure's les paraules d'un pare i d'una mare? Qui podia esmicolar la seva innocència?
Mentrestant la nena es va asseure al seu llit, cobert de blanc i gris i rosa. Va començar a plegar un seguit de calces i mitjons, la primera cosa que li va sortir de la maleta i també la que li feia més il·lusió ordenar. La seva iaia, a les tardes, sortint de l'escola, n'hi havia ensenyat. Amb cura, tendresa i paciència. Que bones aquelles llesques de pa de pagès sucat generosament amb tomàquet, o amb melmelada de préssec feta artesanalment, o amb oli i sucre, malgrat que la seva mare patia pel benestar de les dents. "No et preocupis que per una cullerada de res no li farà cap mal", li deia l'anciana, per tranquil·litzar-la. "Així és tal com ho hem fet sempre", hi afegia. Com si allò fos la millor garantia. La mare s'ho creia. I la nena, dissimuladament, reia. Perquè sabia que a la seva iaia no li havia tremolat el pols a l'hora d'escampar dolçor per la molla. Llavors es miraven, satisfetes de compartir aquell secret, i amb la panxa plena venien els consells. "Has de saber fer de tot, per espavilar-te sola, per no haver de dependre mai de ningú", insistia la més gran, i els ulls menuts, sempre preparats per veure-hi, treballaven sense descans.
La roba interior jeia al damunt de la vànova tricolor. La majoria era nova, perquè l'ocasió s'ho valia. No cada dia es tornava a casa. Allà on s'havia nascut i crescut, fins que la tempesta ho va envair tot i no hi va haver cap més sortida que escapar-ne. En un obrir i tancar d'ulls l'obrador, els peluixos i el seu llit tan còmode i tou i flonjo semblaven haver-se evaporat, com si algú els hagués aniquilat, com si mai haguessin arribat a existir. La nena plorava i la mare no sabia com consolar-la. "Saps que la xocolata de vegades també pot ser amarga?" Però ella, encara menuda, no entenia aquella pregunta, perquè quan, dia rere dia, obria la finestra l'aroma que li arribava no podia desprendre més dolcesa. Si la seva mare ho deia bé que devia ser per alguna cosa. Igual com quan va assegurar que potser només era qüestió de temps. Perquè arreglava moltes coses. Perquè ho relativitzava pràcticament tot. Perquè era el que necessitava el monstre per calmar-se. Allò la nena tampoc no ho va entendre. Coneixia els éssers diabòlics dels contes però és que també existien a la realitat?
Asseguda i plegant roba tot allò se li feia molt llunyà. El temps devia haver estat a l'altura i tot s'havia posat a lloc. També el que en principi només pertanyia a les històries infantils havia retornat al paper, entre lletres i pàgines. Quan la nena va obrir la finestra de bat a bat encara ho va tenir més clar. Vivor, llibertat i molta dolçor. La que venia de la xocolata. I tant que no era amarga. Potser abans, tot i posar-ho en dubte, ho havia estat. De vegades els records fallaven. S'emmotllaven desmesuradament als desitjos. Però aquell dia de primavera no. N'estava ben segura. I amb els narius plens d'aquell plaer l'endreça es feia més agradable, si és que era possible. Amb cada peça desada, un somriure. Amb cada buit emplenat, un somni. Que bonica que estava l'habitació després del parèntesi. L'amalgama de la xocolata i l'espígol. La promesa del canvi. Els ulls de la innocència més brillants que mai.
Allà no només s'hi desava roba. Els calaixos podien emmagatzemar moltes altres coses. Sentiments infantils. I paraules adultes. De nou, la unió, la conjuntura, el lligam. No volia tancar-lo amb pany i clau. No feia falta. La felicitat havia de tenir-se a mà, estar ben disponible. Des d'aquella primavera, en aquella casa, en aquella habitació, no en faltaria. Una promesa era una promesa. I si venia d'un adult encara era més ferma, més convincent. "Acaba-ho de plegar tot, que després soparem i farem tertúlia i mirarem una mica la televisió i arribarà el conte de bona nit", es deia la nena a si mateixa. Tots tres de nou. Per sempre més. Per celebrar l'adeu a les tempestes. Que no tornaran, que ningú les espera. Llamps, trons, calamarsa i gotes immenses que colpejaven fort l'ànima. La removien, la perforaven, la deixaven feta miques. Sort que s'havien acabat, i per això l'olor de la xocolata era tan intensa, tan acaparadora, tan densa, que, amb la finestra oberta, fins i tot amb timidesa, gairebé es podia arribar a mastegar.
Fins que va arribar l'estiu i tot van ser flames. L'obrador s'incendiava. El foc s'escampava com una taca d'oli, calent, bullent, roent. Semblava que no hi havia prou aigua per poder-lo apagar. Indubtablement allò també era un monstre, que s'engrandia, que agafava força i que ho dominava tot. S'escolava per totes les obertures encara que estiguessin ben closes. "Quan tornarà l'olor de la xocolata?", preguntava la nena amb tristesa i dolor. I recordava quan la seva mare li havia parlat de la que era amarga. I la dona no s'atrevia a dir-li que, tal com havia quedat l'obrador, calcinat, destruït, pràcticament inexistent, aquella dolçor no tornaria. "Potser amb una mica de temps...", va gosar apuntar amb innocència. "Ni amb això, filla", va sortir amb lentitud, com demanant permís, d'aquella boca adulta. I va continuar: "Hi ha trencadisses que no poden solucionar-se, que sempre tenen una amargor mig amagada."
La nena, amb vuit anys i amb la promesa d'un canvi, al cap de pocs dies es va asseure al damunt del seu llit. Ja no hi havia la vànova de color blanc i gris i rosa. Amb la calor els llençols volaven sols. Recollia les coses dels calaixos per desar-les, de nou, a la seva maleta. La tempesta havia tornat, i no podia ser més severa. Ho posava tot amb ràbia, sense cura, de qualsevol manera. Les paraules, ja se n'havia adonat, no tenien cap mena de valor. Encara que fossin adultes i madures i meditades i fermes. De segur que el foc, immensament devastador, també les havia cremat, perquè no n'hi havia cap rastre.
Adeu, un altre cop, a les cortines dobles i al llit de roure massís, llavors una mica més despullat, i als prestatges plens de peluixos i a la poca olor d'espígol que encara servaven.
La nena, al davant de la finestra, va donar un últim cop d'ull al seu estimat obrador. O al poc que en quedava. El va estar contemplant durant una bona estona. En silenci, que era com es mirava més bé. No va saber què era pitjor: si viure un incendi o entre tempestes. Tot plegat, al capdavall, tenia la mateixa amargor. Sí, definitivament, la xocolata no sempre era dolça. I la nena, en descobrir-ho, va plorar. Amb tot el que queia allà dins no vindria d'aquelles llàgrimes.
Finalista del 9è Certamen Literari Joan Maragall de Sant Joan de les Abadesses (27 d'abril del 2019).