'Lluitem junts'

Dins el Lluitem junts, que és una antologia solidària de diversos autors de la Garrotxa i que els beneficis de la qual van a la Fundació Tommy Robredo (abril del 2017), hi ha el relat "Pintaungles de colors". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats.

PINTAUNGLES DE COLORS

Dilluns, quan van arribar a l'escola, l'Anna, la Laura i la Irene portaven les ungles pintades de la mateixa manera: tres de color blau fosc i dues de color fúcsia. Aquell esmalt, que en algun dit ja començava a estar una mica descolorit, l'hi deixava ben clar: les seves amigues, aquell cap de setmana, havien tornat a quedar. Sense dir-li res. Com si no existís.

És clar que aquell dia no li va fer el mateix mal que les primeres vegades. Amb el temps s'havia acostumat al fet que prescindissin d'ella. Tot i així cada cop que s'adonava que feia nosa li venia una fiblada al cor. Ben intensa i profunda. Només era una, però la deixava paralitzada una estona, sense poder reaccionar. Com si li haguessin clavat un punyal.

La Blanca era una noia molt discreta i reservada. Excessivament. Mai volia ser el centre d'atenció en res. Quan la professora li demanava alguna cosa davant de tots els seus companys se sentia morir. Si hagués gosat hauria sortit corrents de la classe per evitar aquell munt d'ulls que no deixaven d'observar com s'anava enfonsant a la cadira. Amb els nervis no li sortien les paraules i quequejava, i allò encara l'exaltava més. De vegades preferia dir un "no ho sé" i que agafessin algú altre com a diana.

Ningú es reia excessivament d'ella. Potser algun dia sí que havia tingut alguna reacció curiosa, però com a norma general no era la carn de canó del parell o tres de líders que hi havia. El problema real era un altre: passava desapercebuda. Tota la vida s'havia esforçat tant per no destacar que ho havia aconseguit més que a la perfecció. Ningú la tenia en compte per gairebé res. Com si no hi fos. O com si fos un fantasma. La Blanca no era blanca: era transparent.

La professora ja havia advertit els seus pares de la situació en unes quantes ocasions. Ells estaven extremadament preocupats. Tenien tres fills més i tots els havien sortit sociables, extravertits i molt oberts. Es pensaven que ella, per ser la més petita, beuria de tot allò. I es van ben equivocar. Perquè va néixer amb un caràcter totalment antagònic. No sabien a qui s'assemblava. A ells i a la resta de germans segur que no.

Per això van posar-hi molt de la seva part i van donar una sèrie d'idees a la Blanca per atraure els seus companys cap a ella -quan com a pares fins llavors sempre havien hagut de posar el fre i de dir prou amb contundència. D'entre tots, semblava que la Laura, l'Anna i la Irene era amb qui més es feia. La Blanca les convidava a la festa del seu aniversari, amb inflables, pastís de xocolata i un pallasso que cantava i feia alguns trucs de màgia. La Blanca els enviava felicitacions de Nadal, tot i que hi havia vegades que per falta de temps, i també de ganes, a casa seva no muntaven ni l'arbre ni el pessebre. La Blanca els regalava llaminadures de tant en tant i els ajudava a acabar algunes col·leccions eternes amb l'ajuda dels seus cromos i els ensenyava fotos d'algun lloc on havia viatjat.

Elles tres ho agraïen. És clar que sí. Però la Blanca se'ls acostava en ocasions tan comptades i programades -pels seus pares, perquè no volien que es quedés desemparada- que quan era el moment de tornar-li el convit o l'oferiment no hi pensaven mai. No era res fet expressament, simplement que no la veien com algú amb qui fer-se.

La veritat és que malgrat la ràbia que en alguns instants sentia per no pertànyer a cap grup, la Blanca estava bé amb ella mateixa. La seva solitud era volguda i, per tant, no se li feia molesta. Sí que hauria preferit jugar a cuit i amagar, a voleibol o a pares i mares. Amb companyia. Però també s'ho passava bé fent castells de sorra, saltant a corda o collint flors al pati. Tota sola. Ella no havia triat ser tan immensament tímida i cohibida, i fins i tot de vegades intentava acostar-se als seus companys per demanar-los si hi podia jugar. Quan els tenia a un pam sempre li passava el mateix: es quedava en blanc, les paraules no li sortien. Sense que se n'adonessin, girava cua i se submergia al seu món. Allà s'hi sentia bé, còmoda i relaxada, i podia ser com era sense explicacions ni justificacions.

Aquell any l'escola celebrava els seus primers vint-i-cinc anys de vida. L'equip directiu volia fer festa grossa i per això, amb molta antelació, va començar a preparar un seguit d'activitats. Balls diversos, murals per decorar els passadissos, paradetes de menjar al pati i també una coral.

Cada professor va intentar convèncer el major nombre d'alumnes perquè s'apuntés a alguna de les iniciatives. Totes van tenir molt d'èxit. Menys la de cantar. A la classe de la Blanca en concret no s'hi va interessar ningú. Així que van haver de canviar d'estratègia: va passar de ser una activitat voluntària a una tasca obligatòria. Com que ningú s'oferia a formar part del cor de l'escola, farien cantar tothom, d'un en un. Els que ho fessin millor serien els escollits.

La Blanca només de sentir la proposta ja va començar a suar. Ella que no s'atrevia a parlar en públic ara resultava que hauria de cantar? És cert que a les classes de música ja ho feia però, enmig de les altres veus, passava, com sempre, desapercebuda. Si desafinava, si cantava massa fluix, si en lloc d'una paraula en deia una altra no passava res perquè ni es notava. Però amb aquesta gran idea de l'aniversari estava ben perduda. Sense escapatòria.

Al cap d'una setmana van començar a fer les proves. Des dels més petits fins als més grans. I, és clar, va arribar el torn de la seva classe. Els mals de panxa previs no li van servir d'excusa. Farien cantar tothom. Individualment o per parelles. Com preferissin. I ella, òbviament, va voler fer-ho tota sola.

Quan la van cridar pel nom, va haver de pujar les escales fins a l'aula de música. Hi anava cada dimarts i cada dijous i ja se'n coneixia cada racó. Aquella assignatura mai li havia cridat gaire l'atenció. Anava fent i l'aprovava, però sense destacar-hi gens ni mica. Des de la porta va veure tots els instruments que treballaven perfectament exposats. A classe els podien tocar, mirar de dalt a baix i, evidentment, fer sonar. Però tenien la norma apresa: quan acabava l'hora ho havien de deixar tot ordenat, amb el mateix rigor que ho havien trobat. Perquè la música, per ser-ho, havia de ser així: ordenada i rigorosa. En cas contrari només era simple soroll.

A dins l'aula la va rebre el somriure del professor de música i els ulls oberts i expectants de la directora. Li van dir que cantés el que volgués. Si ho preferia també podien acompanyar-la amb algun instrument. Potser així aquella prova no se li faria tan estranya. I va decidir que sí, que la guitarra aniria bé: seria una bona encobridora si alguna cosa no acabava de rutllar.

La Blanca va agafar aire -quasi tot el que hi havia sobrer en aquella aula- i el va deixar anar lentament però sense pausa. Llavors va tancar els ulls -i no ho va fer per concentrar-se, sinó per no notar que era el centre d'atenció- i va començar a entonar una cançó de bressol que sempre li cantava la seva mare quan era petita. Tenint tres fills més al davant no podia estar tant per ella com segurament hauria volgut. Però per fer-la adormir sempre tenia temps. No delegava mai aquella tasca -com sí que feia sense pensar-s'ho gaire en d'altres- a ningú. Ni un sol dia. Era una estona íntima per a les dues.

Mentre cantava es deixava portar. Amb els ulls tancats imaginava la mare que entrava a l'habitació, que li agafava la mà i que li acaronava els cabells. Que l'acotxava bé a dins del llit i que la tapava perquè no passés fred. I que li feia un petó llarguíssim i sonor al front. Llavors era el moment òptim per deixar sortir la melodia, per dedicar-li l'estona que no tenia però que es mereixia, per fer-la sentir no sols com una més dels quatre que eren, sinó especial i exclusiva. Perquè en aquell moment la Blanca era l'única cosa que importava a la seva mare. I ser la protagonista -allò que tant odiava en la vida diària i rutinària- es convertia en el seu millor regal en aquell reducte de casa compartit cada vespre.

Quan va acabar de cantar no va poder obrir els ulls de seguida. Se sentia massa bé per posar el punt final a aquell viatge dins seu. "Blanca, això que acabes de fer és espectacular. Quant fa que amagues aquest talent?" El seu professor de música estava bocabadat i la directora estava dreta amb els ulls ben humits. No era conscient del que havia fet. Només sabia que se sentia forta, segura i serena, amb unes ganes infinites de continuar. Ara que s'havia deixat anar a raig no podia tornar a recloure's. Els ulls que la miraven -i que també l'havien escoltada- no l'hi permetrien.

La festa dels vint-i-cinc anys de l'escola va ser tot un èxit. Sobretot el cor. La peça en què la Blanca va fer de solista va causar sensació. Els aplaudiments que va rebre -sentits- sabia que anaven més enllà d'haver fet una bona interpretació. També eren la felicitació per deixar enrere una carcassa tan forta i robusta, que l'havia aïllada de tantes coses, que l'havia privada de tantes experiències. Ella estava contenta i també picava de mans. Molt fort. I mentre ho feia es mirava de reüll les ungles. Totes grogues, menys la del dit índex, d'un to lilós. Com les de l'Anna, la Laura i la Irene. Perquè des de llavors la Blanca ja no va ser més ni blanca ni transparent, sinó de color. De tota la varietat possible.