Pampallugueig

De petita, cada vegada que em veies agafar paper i llapis, em miraves amb curiositat. No et perdies ni un sol detall de tots els moviments que feia des del calaix on tenia els estris guardats fins a la tauleta que hi havia al menjador. Aquell era el lloc escollit per asseure'm i per recrear-me amb les paraules. M'agradava pensar-les, pronunciar-les, mastegar-les, jugar-hi tant com podia fins que les acabava per plasmar en un full. I, mentrestant, el teu esguard com a companyia.

A mi em feia una mica de ràbia aquella mena de persecució silenciosa, només amb la mirada. I si resultava que em venia de gust escriure alguna cosa que no volia compartir amb ningú? Per això et demanava si no tenies res al foc, si no havies de fer cap encàrrec, si l'avi no et necessitava. Però davant d'aquelles preguntes sempre em contestaves, amb una dolcesa que no tenien ni els préssecs més madurs, que no, que disposaves de temps per estar amb mi, que en aquell instant era el que et feia més feliç del món.

Jo, sincerament, no ho entenia. Com et podia atreure tant veure un camí de tinta, amb pujades, baixades, aturades i espais en blanc, ballant entre les quadrícules de la llibreta? Si algú t'hagués pogut veure aquelles espurnes que no paraven de pampalluguejar s'hagués pensat que estaves contemplant una posta de sol, una pluja d'estrelles o un doble arc de sant Martí. Però no: simplement miraves com jo, la teva neta, estampava paraules i més paraules. Curtes, llargues, boniques, tristes, de tota la vida, modernes, melindroses, malsonants... No me'n comentaves mai res: davant del traç perfecte que feia la unió de la meva mà i del meu canell simplement somreies.

Un dia, sense que vingués gaire a tomb, em vas dir que no sabies escriure. Que mai ningú te n'havia ensenyat. Que de menuda havies hagut de treballar llargues hores al camp per donar una empenta a la família i que l'anada a l'escola s'havia posposat fins a formar part de l'oblit. Per això, vas confessar-me, t'agradava tant mirar-me quan jo feia allò que tu no havies pogut fer mai, perquè consideraves que saber de lletres havia de ser meravellós.

Impactada pel teu relat, et vaig dir que, si ho desitjaves, entre les dues podíem fer una cosa ben bonica: construir Les mil i una nits particulars. Cada vespre, quan tu haguessis acabat la teva feina i jo tingués la panxa plena i els deures a punt per a l'endemà, ens trobaríem a la tauleta del menjador. No t'explicaria cap història, com feia la Xahrazad al soldà, sinó que t'ensenyaria la grafia de cada una de les lletres, primer individualment i més endavant per petits grups, fins que hi hagués un moment en què fossis capaç de llegir paraules senceres i també frases. Un mot ens portaria fins a un altre, i així aniríem destapant totes les capses, de les més menudes fins a les més enormes, per tal de no deixar-ne cap de tancada.

Les nostres trobades -jo ho anava marcant en un calendari- van durar, com al conte, exactament mil nits. Les caloroses de l'estiu, les humides de la tardor, les silencioses de l'hivern i les perfumades de la primavera. I, a la següent, quan els ocells ja començaven a sortir dels seus nius per buscar menjar sense pressa, tots ells es van anar col·locant a l'ampit de la nostra finestra i, amb els seus refilets, van acompanyar-te en la lectura de tot el que havíem anotat a la meva llibreta enllà dels dies. Em sembla que mai a la vida les paraules havien sonat tan i tan bé. I llavors, a qui pampalluguejaven els ulls, de tan orgullosa que em sentia de tu, era a mi.

Quarta finalista del V Concurs de Relats per Dramatitzar Ricard Pujolràs, d'Indòmit Teatre (abril del 2020).