Pels pèls

Abans de sortir de casa la Carla es va fitar de dalt a baix, per últim cop, al mirall que hi havia al rebedor. Les sabates d'un to grisós, lleugerament destapades i amb un taló considerable. El conjunt de pantalons i americana malva, suau i prim per no deixar passar la calor, sense ni una sola arruga. La camiseta de tirants de color branc trencat a sota. El collaret i les arracades de perles. El rellotge de brillants que semblava un braçalet. Els dos anells d'or, el de casament i un que es posava sempre que havia de fer alguna cosa important perquè el considerava una mena d'amulet. La bossa de mà que, per les mides tan prominents, semblava més un maletí. El maquillatge, que fugia de qualsevol estridència però que li donava un toc molt elegant i sofisticat. Les gotes d'aquell perfum tan bo i tan car escampades pels canells i per l'escot. Tot estava perfecte. Només li va caldre retocar-se un ble de cabells que sempre era una mica més rebel que els altres. La Carla sabia que amb gomina ho solucionaria i que el seu tallat molt curt per la zona del clatell i més frondós -tot i que tampoc gaire- de davant li quedaria impecable. Ni que de sobte bufés un vent gairebé huracanat aconseguiria moure-li ni un sol pèl.

Quan va ser al carrer, durant una estona, va dubtar si anar a peu -no: tot i que no era lluny els talons li acabarien jugant una mala passada-, agafar el seu cotxe -no: perquè aquella oficina era al centre de la ciutat i se'n veuria una per trobar aparcament- o demanar un taxi -sí: no solia fer-ho, però aquell dia era la millor opció.

Mentre l'ascensor s'enlairava fins a la desena planta d'aquell edifici, la Carla va respirar ben profundament: era a les portes d'aconseguir aquella feina i sabia que qualsevol pas en fals li podia anar en contra. Havia passat la primera prova escrita que li havien fet quinze dies enrere. Havia superat amb èxit la segona prova, la de les aptituds, de la setmana passada. I aquell dia també havia de saber respondre convenientment totes les preguntes que li farien en aquella entrevista personal. Se l'havia preparat a consciència, mirant llibres, manuals i tutorials d'Internet, i consultant algunes de les seves amistats que tenien coneixements del tema. Creia que ho tenia tot sota control.

Per prudència, la Carla va arribar més aviat del compte. La recepcionista li va indicar que s'assegués en una de les cadires de la sala d'espera, que quan acabessin amb el candidat que hi havia a dins del despatx la cridarien a ella. No va voler mirar cap revista, ni consultar el mòbil, ni tan sols navegar entre els seus pensaments. Havia de tenir la ment en blanc, el cap fred, perquè les contestacions que tenia preparades no perdessin vivor ni intensitat.

De sobte va adonar-se que la porta s'obria. En va sortir un noi que devia tenir la mateixa edat que ella, a pesar d'estar ben calb, vestit amb una cura extrema i amb un posat rígid, que indicava que l'intercanvi d'informacions no devia haver estat del tot fàcil. La Carla va sentir el seu nom i sense pensar-s'ho va entrar a aquella sala enorme, il·luminada per la llum del sol i on hi havia quatre individus que semblaven llops famèlics davant de la seva presa.

El que portava la veu cantant -un home d'uns cinquanta anys, amb una corbata quilomètrica i amb un bigoti i una barba que ja no podien ser més densos- li va dir que es posés còmoda i no va deixar-la de mirar, fixament, durant uns quants segons. La Carla es va sentir una mica intimidada, però ja havia llegit, vist i sentit que en aquella mena d'entrevistes s'hi podia trobar de tot.

-Després d'analitzar el seu currículum, la prova escrita i la prova d'aptituds li he de dir que els resultats no poden ser més brillants.

-Moltes gràcies. És un honor que em dediqui aquestes paraules.

-Només hi ha un problema...

-Digui, de segur que podem trobar-hi una solució.

-Els seus cabells. Són excessivament curts, i en aquesta empresa tenim molta mania amb això. Si vol li podem recomanar una sèrie de perruqueries de referència: per esperar que els seus creixin li podrien posar unes bones extensions. N'hi ha cada una que és una monada.

La Carla no es creia que aquell home, que buscava algú per liderar el departament d'exportacions de les hamburgueses de vedella i de porc que produïen, li estigués ensenyant un catàleg amb un ampli ventall de tipus de cabells. I mentre l'individu incidia en la gamma de colors i en els llisos, els ondulats i els arrissats semblava que cada vegada tenia el bigoti i la barba una mica més llargs. A cada paraula fora de lloc, un centímetre més, fins que va arribar un moment que ja no estava fet de carn i ossos, sinó només de cabells.

-És l'última prova que li falta per aconseguir la feina. Ho té quasi a tocar.

-Ho sento però no serà possible: els meus cabells són la part que més m'identifiquen de tot el cos. Jo soc jo amb aquest tallat curt. I el meu cervell és el mateix independentment del pentinat que el cobreixi.

La Carla va aixecar-se de la cadira i va sortir d'aquell despatx, amb un somriure d'orella a orella. Els altres candidats que s'esperaven ben asseguts a la sala d'espera van pensar que ja no hi tenien res a fer, que ella era l'escollida. Se'ls va mirar a tots, un per un, com acompanyant-los en el sentiment. Tant de bo tinguessin les coses ben clares: a ella li havia anat d'un pèl de caure en una desgràcia.

Finalista del III Concurs de Relats Curts de l'Associació de Dones Alba de la Garrotxa (9 de març del 2019). relat publicat al III Concurs de Relats Curts, editat el mes d'abril del 2021 (vegeu l'apartat de Publicacions).