Petjades a la sorra

Per a l'Arlet i en Biel, els meus fills

La Juna baixa de l'autobús i deixa enrere la música, pausada i relaxant, que el conductor tenia de fons per submergir-se de ple en el soroll de la ciutat. Clàxons estridents. Frenades brusques. Una alarma d'una moto que es dispara, potser a causa del vent. Tan acostumada que estava a viure enmig del bullici -fins i tot hi trobava el seu què- i ara, en canvi, tan feixuc que se li fa. El seu poble és tota una altra història. Aquells carrers i aquells paisatges de postal -que la van veure néixer i créixer fins que va arribar el moment d'anar-se'n a estudiar a la universitat i que més recentment l'han rebut amb els braços oberts perquè s'hi pugui establir amb comoditat ara que hi ha trobat casa i feina- li donen la tranquil·litat i l'harmonia que feia temps que buscava i que es pensava que ja no trobaria enlloc.

Un amor frustrat li va fer capgirar tots els plans. La Juna, que ja s'havia mirat pisos i més pisos per compartir per complet la seva vida després de quatre anys de festeig, va adonar-se, a contracor, que tot plegat no passaria de les visites nocturnes a l'habitació que tenia llogada en aquell bloc de l'Eixample. I no perquè no tingués diners per fer el pas -que tot i ser la seva primera feina estava ben pagada-, sinó perquè la seva parella i ella caminaven a ritmes diferents. O és que potser ja ni tan sols estaven avançant pel mateix camí.

Va fer les maletes amb moltes llàgrimes als ulls. Encabir-hi la roba, els llibres i els objectes de decoració va ser relativament fàcil. El problema van ser els records. No podia llençar-los ni destruir-los. Deixar-los en aquelles quatre parets tampoc era senzill. Al final se'ls va haver d'endur. Era l'única opció que va veure possible. I pesaven tant.

La Juna comença a recórrer el passeig de Gràcia. Volia agafar el metro, però és aviat i ha decidit que hi anirà a peu. Encara falta estona pel sopar i té ganes de caminar amb la seva poca pressa d'avui enmig de l'asfalt estressat. Veu com la gent s'afanya per travessar el carrer, com corre per poder agafar el bus que passa a les sis en punt o com parla per telèfon mentre els nens, ben agafats de la mà, conversen sols.

De tant en tant s'atura en algun aparador. N'hi ha cada un que és espectacular. Dependentes ben vestides i perfectament maquillades i un parell de guardes de seguretat. Sense cap client a dins. Sí, ara n'hi entra un. Amb la clenxa dibuixada, amb les sabates lluents i amb un maletí de pell. Sembla que s'interessa per un anell. Potser de compromís. Perquè en marxen un parell o tres de la vitrina principal. Les tres noies que hi ha a dins s'aboquen als seus desitjos. Fins que finalment treu una targeta de crèdit. Surt de la joieria amb un somriure triomfador, de victòria.

Entre la senyora que arriba a la seixantena i que vol comprar un collar per al seu gosset de raça, els bessons que tenen les sabates trinxades de tant córrer i als quals la seva mare no para de perseguir, el rodamon que demana una almoina al costat del caixer on una dona amb talons de pam escampa un perfum caríssim i l'estudiant que devora un pastisset de xocolata mentre amb l'altra mà carrega una carpeta a vessar d'apunts la Juna ha fet prou temps.

Ja és a Fontana, on ha quedat amb les seves amigues de la universitat. Ja fa uns quants anys que van deixar d'anar-hi però les continua anomenant així. Per diferenciar-les de les de la colla de tota la vida. Durant aquells cinc anys de carrera va sentir-se més ella que mai. Lluny de casa, de la gent del poble i de la família, i del primer amor de joventut. Oberta a noves aventures i experiències, que amb la quantitat de persones que va arribar a conèixer hi va haver moments per a tot. Per riure, per plorar, per descobrir, per indignar-se, per compartir, per ser rebel. I sobretot per ser feliç. Quan recorda aquells anys no pot evitar fer-ho amb un somriure gros com un pa de quilo. Ben calent, tendre i esponjós. O com una síndria. Ben vermella, dolça i sucosa. Si ara pogués tant a l'un com a l'altra hi faria una queixalada de bon grat. Llarga i intensa. Amb els ulls ben closos. Per assaborir-la amb la màxima intensitat.

Avui les seves cinc amigues i ella han quedat per sopar. Ho intenten fer un parell de vegades l'any. Que sembla poc, sí, però és que lligar les seves agendes és quasi una missió impossible. Quan es troben sempre ho fan en llocs diversos. On viu cada una d'elles o bé en un punt intermedi. Aquesta vegada els ha tocat reunir-se allà on va començar tot.

És la primera d'arribar. La Juna sempre ha sigut puntual de mena. En ocasions en excés i tot. Però no hi pot fer res. Li surt de dins. De mica en mica comencen a aparèixer l'una i l'altra i l'altra, fins que hi són les sis. Van cap al restaurant. Ja el tenen reservat des de fa dies: un local de cuina d'autor que ha obert fa poc a Gràcia i que té molt bona reputació. Les racions són generoses. Els ingredients, curosament seleccionats. I el personal que hi treballa t'explica amb passió quin és l'origen de cada plat.

S'asseuen en una taula al costat de la cuina. Ho van demanar expressament quan van trucar-hi: així podrien veure com ho preparaven tot. Les seves amigues li demanen que s'encarregui de triar el vi. La Juna no és que hi entengui especialment, però li encanta assumir aquesta tasca. Agafar la copa, davant de la mirada atenta del cambrer, fer un glop breu i mantenir el líquid a la boca uns instants abans de fer-lo desaparèixer cap endins. I mirar amb la satisfacció de controlar la situació i poder dir que endavant, que ja el pot servir a tota la taula, que és boníssim.

En aquesta ocasió escull un vi blanc. Ben afruitat i fresquíssim. Però més enllà del que assaboreix al principi de tot ja no se'n serveix més. Fa una setmana llarga que li havia d'haver vingut la regla. Ella que per aquestes coses és tan matemàtica -ni un dia més ni un dia menys- està ben desconcertada i nerviosa.

A la bossa hi du un test d'embaràs. Se l'ha comprat en una farmàcia de la plaça de Catalunya, just després de baixar de l'autobús. També ha agafat un pot petit de plàstic per posar-hi la primera orina del matí. La que farà a casa de la seva amiga Mar, només de llevar-se i abans de tornar a agafar l'autobús. Sense que ella s'adoni de res, perquè no vol fer-li cap comentari del seu periple.

Feia poc temps que havia començat a sortir amb en Jofre. Només mig any. És cert que de seguida s'havien entès, que havien coincidit en gustos i en preferències, que havien fet alguns plans de futur. Però d'aquí a ser pares hi havia tot un món. Un autèntic abisme.

S'havien conegut gràcies a l'Alba, una amiga comuna dels dos. Amb l'excusa que tant la Juna com en Jofre acabaven de sortir d'una experiència amorosa poc afortunada va voler organitzar un sopar. Era juny i a la terrassa d'aquell àtic s'hi estava de meravella. Hi havia altra gent, altres amics de l'un i de l'altra, però ells no van tenir ulls per a ningú més. Es van caure més que bé i es van intercanviar els números de mòbil. I des de llavors van començar les trucades, els missatges i les quedades. Per anar al cinema, a la platja, a menjar a fora o per fer una escapada d'un cap de setmana. Qualsevol excusa era vàlida per estar junts.

Durant aquesta setmana que s'està fent eterna, la Juna ha patit insomni cada nit. Quan es considera que coneixes prou bé una persona? Quant de temps ha de passar per decidir que vols fer un pas més enllà amb algú? La intensitat d'una relació pot ser inversament proporcional a les estones que hi has passat? Pot ser que coneguis poc qui tens al costat però que en tinguis prou per saber que el seguiries on fos amb els ulls tancats? No hi ha hagut cap matinada que li hagi ofert una petita treva per descansar, per desconnectar de la il·lusió que des de sempre havia anhelat -ser mare- però que mai s'havia plantejat de manera seriosa. I menys després de dos fracassos sonats.

Quan la Juna arriba a l'estació, en Jofre l'espera a l'andana. Palplantat. Mira expectant com s'aparca l'autobús per si, entre els vidres, la pot veure. Sap que arriba nerviosa, amb dubtes i amb pors. Perquè així també és com se sent ell. Es fan una abraçada llarga i un petó ansiós. No fan falta gaires paraules més.

Arribant al pis petit, de dues habitacions, de la Juna, ella obre directament la finestra del menjador. És desembre, l'últim dia de l'any, i tot i així el sol ho fon pràcticament tot. Amb aquesta mica d'aire que entra se sent amb força d'anar cap al lavabo i d'abocar un raig d'orina al damunt de l'aparell. I espera. O es desespera. En Jofre pregunta si va tot bé. La Juna no sap què contestar. Hi va o no hi va? Depèn del que vulgui cadascú.

Mai a la vida quatre minuts li havien passat amb tanta lentitud. No deixen de fer viatges curts d'una estança cap a l'altra. Per suprimir segons. Aquelles ànsies de voler saber i a la vegada aquelles ganes de no voler conèixer la veritat. I finament les dues ratlles. Ben nítides. Ben marcades. La Juna es nota una fiblada al ventre. Ve de molt endins, de les entranyes.

Al costat de la finestra oberta en Jofre comença a saltar d'alegria. I riu i se li escapa un crit i els ulls se li entelen de l'emoció. Agafa la Juna per la cintura i l'aixeca ben enlaire. "Ara que encara puc", li diu tot sorneguer. Li fa fer un parell de voltes i quan la retorna a terra veu que plora desconsoladament. I sap que no és d'alegria, ni de felicitat, ni de joia. Sinó d'incredulitat, de desconcert, de pànic. Quan pensa en les quatre lletres de mare s'adona que la paraula li va massa grossa.

I justament quan té més vida que mai se sent pansir com una flor que fa dies que no ha tastat l'aigua. Què en farà ara de tots els seus projectes, de totes les seves anades i vingudes sense horaris ni explicacions, de tots els espais que feia temps que l'ajudaven a omplir buits que tenia? No, la Juna no pot enganyar-se a ella mateixa. Ha rebut la notícia com una gerra d'aigua freda i en Jofre no sap com consolar-la. Ell en tenia tantes ganes que hagués estat una decepció si al final el test hagués sortit negatiu. Ella, però, sí que tenia una última esperança: que tot es tractés d'un descontrol del seu cos.

Aquella mateixa tarda en Jofre porta les seves coses cap al pis de la Juna. Últimament havien parlat molt sobre el tema i veien que encara no era el moment, que calia conèixer-se una mica més, que tampoc havien de precipitar-se i que tenien molt temps per endavant. Però les dues línies verticals ho han canviat absolutament tot. I per això les samarretes, els jerseis, els pantalons i les sabates sortides de tres maletes van fent-se lloc en armaris i calaixos que fins ara només tenien un regust de dona.

La panxa creix. Imparablement. I amb el pas dels dies la Juna comença a digerir la situació. Es va imaginant la filla -sí, és una nena- que hi ha dins seu, i li agrada i se n'enamora i s'adona que ja no en pot prescindir. Cada vegada que en parla amb algú té més ganes de veure-la, d'acaronar-la, de tenir-la a les mans i de no deixar de petonejar-la. Dels altres rep reaccions diverses -perquè hi ha a qui, pel temps que fa que no hi té contacte, l'hi d'explicar tot de cop: que té parella, que viuen junts i que estan esperant una criatura. Però a ella ja tota la resta li és igual.

La Marta neix una albada de setembre. Matinera, amb una mica d'ajuda i amb uns plors que assenyalen vida. Quan la Juna la té al damunt li ressegueix cada part del cos, tan menut i fràgil, i la mira directament als ulls, d'un blau marí fosquíssim. L'ha portat nou mesos a les entranyes. La desconeix i a la vegada se la sent tan seva. Està esgotadíssima, però es nota enèrgica i pletòrica, amb més ganes de menjar-se el món que mai, de devorar la vida. Perquè ja ho veu clar: la vida sempre porta més vida.

Quan arriba a casa tot se li enfonsa. Tanta alegria que va regalar a totes les visites que va rebre i ara no sap com aixecar cap. Només tristor, malenconia i llàgrimes. En Jofre se sent igual de desconcertat que el dia que van fer el test d'embaràs. No sap com contagiar-la de la felicitat que el desborda. Perquè ell sí, ell viu una pel·lícula que no pot considerar més ben tramada. La Juna, en canvi, no reconeix res de tot allò que li havien explicat. El seu guió, amb tota certesa, està equivocat.

Es vol dutxar. Ben ràpidament, per intentar donar una mica de brillantor a aquests cabells tan mustis. Vol menjar alguna cosa. Fer un mos ràpid, per no sentir-se defallir. Vol anar al lavabo. El restrenyiment li farà esclatar la panxa. Vol posar-se crema a les morenes. La persegueixen des del dia que va parir. Vol dormir una mica. Només un cop de cap, de vint minuts, ben estirada al llit. Però sempre té la Marta al damunt. Enganxada al pit, dormitejant o agafant el seu escalf.

La Juna avui té hora al metge i s'ha aixecat molt aviat per poder-hi arribar puntual. De seguida que la Marta sent que ella es remou del llit -hi dorm completament enganxada- comença a plorar. I no es limita a somiquejar, sinó que brama a ple pulmó. L'agafa i se l'acosta i així sent com es calma, com torna a respirar amb tranquil·litat. Aquella pell de mare, tan càlida i suau i olorosa, li cura els mals. Absolutament tots. S'estan així, uns quants minuts, i el benestar de l'una i el cansament acumulat de l'altra fan que caiguin de nou en un son profund. El temps avança, i elles van a la deriva de tot. Quan la Juna obre els ulls nota com l'estómac se li encongeix. Canvia el bolquer -saturadíssim- de la Marta i li posa un conjunt de llana, que a fora ja comença a refrescar. Li escampa una crema per la cara -per evitar que un èczema s'enrabiï més del que ja ho està- i pentina la seva curta però abundant cabellera. Acaba de preparar la bossa, ja mig feta. La Marta i totes les seves coses estan a punt. Ella, però, s'adona que no té ni cinc minuts per intentar fer els mínims que tenia pendents: dutxar-se, vestir-se, pentinar-se i esmorzar. Fa, com sempre, el que bonament pot i marxa a corre-cuita. I també, com sempre, arriba tard. No queda ni rastre d'aquella puntualitat més que britànica que la caracteritzava. I això encara la fa posar de més mal humor.

A la Juna li agrada ser mare. No ho canviaria per res del món. Però també li encantaria ser alguna cosa més: dona, filla, treballadora, realitzadora d'aficions, amiga. Totes aquestes parcel·les, de sobte, semblen haver-se esfumat. Però li queda la lleugera esperança que algun dia puguin tornar a aflorar i fer-la sentir la persona plena d'abans amb la diferència que ara, a més, té una filla per cuidar.

La Marta creix, igual com ho va fer a dins de la panxa de la Juna. I gateja, i s'aguanta dreta, i camina, i s'enfila a tot arreu, i ja no vol anar amb cotxet, i comença a dir les primeres paraules, i menja de tot, i remena a tort i a dret, i observa, i repeteix, i imita, i balla, i canta, i es vesteix sola, i deixa el bolquer i el xumet, i fa preguntes compromeses, i fa reflexions impensables, i dibuixa, i comença a escriure, i pinta sense passar-se de la ratlla, i diu el no i el sí a consciència, i vol ajudar a fer el sopar i a estendre la roba, i té els seus temors, i hi ha un noi de l'escola que li agrada -o potser un parell o tres-, i li encanta fer-se trenes amb els seus cabells llarguíssims, i domina la tecnologia, i s'enfada, i s'indigna, i fa rebequeries, i demana perdó, i vol abraçades i petons per calmar la seva ràbia, i té il·lusions i somnis, i un cor que estima. I això que ni tan sols ha fet cinc anys.

La Juna, com cada tarda, va a buscar la Marta a l'escola. Li porta el berenar dins d'una bossa rosa i lila, els seus colors preferits. També hi ha en Blai, el seu germà petit, que amb els ullets que li espurnegen espera veure-la baixar per les escales. Es fonen en una abraçada immensa. Com si fes dies que no s'haguessin vist. Com si no es recordessin com s'havien barallat al matí per una nina que ni l'un ni l'altra s'havien mirat des de feia setmanes. Com si ignoressin que d'aquí a poca estona un parell de preses de xocolata tornarien a ser motiu de disputa. Per sort a ells només els importa l'ara i l'aquí. Aquest únic instant.

Quan tots tres són a dins del cotxe, la Marta, també com cada tarda, demana la mateixa cançó. "Petjades a la sorra" sona una vegada i una altra. Perquè abans que s'acabi ja demana que es repeteixi. N'està ben enamorada. De la versió en anglès. De l'adaptació més nova que se n'ha fet. La Juna condueix amb la tranquil·litat de saber que se sent millor que mai. Que hi ha hagut moments duríssims. I que en vindran de nous. És clar que sí. Que no tot es pot evitar. I potser tampoc cal fer-ho. Al cap i a la fi tot ajuda a fer camí. La Juna, només per l'oportunitat de sentir com la seva filla taral·leja una lletra que ella, anys abans, va cantar fins a la sacietat, i de veure com en Blai intenta imitar els passos de la seva germana, oblida -o almenys relativitza- tot el que l'ha dolgut i l'ha fet patir. Potser no és per casualitat que a tots tres els encanti la mateixa cançó. Caminar al costat dels seus fills i poder-se anar deixant empremtes els uns als altres, recíprocament, és el millor regal que li ha fet la vida. De llarg.

Segona finalista del 18è Premi de Relats Curts per a Dones Gabriela de Frígola de Sant Joan Despí (13 de juny del 2018). Relat publicat al llibret de Relats breus per a dones Gabriela de Frígola, editat el juny del 2019 (vegeu l'apartat de Publicacions).