Quan la vida pesa

La platja estava quasi deserta. Només un parell de persones intentaven acostar-se a la vora del mar per comprovar que l'aigua, en ple mes de gener, estava glaçadíssima. Jo, de més jove, durant tot l'any venia a banyar-me aquí, però ara ja m'havien passat les ganes de fer aquesta mena de proeses.

No era vella, però la veritat és que m'hi sentia. Potser és que havia hagut d'aguantar tantes coses que la vida se m'havia fet massa feixuga i era un pes que no sabia ben bé com carregar. A estones el suportava, però arribava un moment en què era impossible trobar l'equilibri per poder continuar amb una certa tranquil·litat.

Llavors un parell de nens van instal·lar-se al meu costat i van desfer la boira que m'acompanyava. Van aprofitar el vent que feia —contundent però agradable— per fer volar el seu estel, i a cada giragonsa que aconseguien fer-li fer els brillaven una mica més els ulls. Allò, per a ells, també eren proeses, i com a tals s'havien de celebrar. Fet i fet això era de les poques coses que els quedarien per sempre.

Me'ls vaig estar contemplant durant uns quants minuts, ben embadalida, i al final van ser ells que es van acostar cap a mi i em van demanar si volia dirigir-lo.

—Jo? Ja m'agradaria, però és que no en tinc ni idea...

—Intenti-ho, que ja veurà que no és tan difícil.

I davant de la insistència d'aquells menuts, em vaig aixecar, vaig agafar els fils i vaig començar a dibuixar figures al cel amb aquella barreja de plàstic i roba. Em vaig sentir tan lliure en aquells instants... I és que, sense adonar-me'n, havia deixat que la meva vida descansés a la sorra mentre jo feia la meva.

Relat publicat a la revista digital Descriu, el mes de maig del 2023.