'Relats de festa'
Dins el llibre Relats de festa, editat el febrer del 2019, hi ha el relat "La plaça Major". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats i ha estat un dels finalistes.
LA PLAÇA MAJOR
La plaça -s'havia de reconèixer- feia goig, malgrat que els havia fet estar amb l'ai al cor fins a l'últim moment, perquè les obres -ja és ben sabut- tenen aquestes coses.
-No hi haurà prou temps de col·locar totes aquestes llambordes!
-Com no s'hi posin dia i nit, i els caps de setmana també, és impossible polir el terra dels laterals.
-Era necessari fer una reforma d'aquestes dimensions amb tants pocs mesos de marge?
I, com aquestes, les queixes del veïnat no deixaven de produir-se, i els paletes -ni ells encara deuen saber d'on han arribat a treure la paciència!- van haver de treballar amb aquesta llosa, la de les paraules, estampada a la cara.
Al final, però, la Festa Major s'havia despertat ben puntual aquell primer dia de setembre, i tot -paviment, bancs, arbrat, zones enjardinades i parc infantil- estava a punt.
En Joan es resistia a baixar. Deia que tenia un pes al front i que potser al cap d'una estona, quan la pastilla que s'havia pres li fes efecte, tindria més ganes de bellugar-se. Però que tampoc assegurava res, que de vegades les punxades, per molt de medicament que s'empassés coll avall, no volien abandonar-lo.
La Valentina sabia que allò del seu marit era una excusa. Potser sí que tenia el cap una mica emboirat, com li passava alguns cops, sobretot quan es posava més nerviós del compte, però la dolença d'aquell dia tenia a veure amb una altra cosa: amb la plaça.
Quan va començar a esclatar el rumor que en aquells pams de ciutat s'hi havien de fer reformes -"és una qüestió absolutament inajornable", havia assegurat l'alcaldessa en els últims plens de l'ajuntament i en quasi tots els actes que presidia-, en Joan es va indignar. Deia que estava fart que es volgués liquidar tot el que tenia un cert regust d'antiguitat, que era una manera de desprestigiar el patrimoni i també les persones que, durant tants anys, havien anat donant vida a aquell racó tan emblemàtic.
-Es nota que tu també t'estàs envellint, perquè ja parles com ho fan totes les persones grans!
Aquell tema, entre la Valentina i en Joan, havia estat motiu d'unes quantes discussions. Una proclamava que ja estava bé que algú s'hagués decidit per apostar per una bona renovació, que allò necessitava un rentat de cara integral i no pas quatre simples arranjaments que, al cap d'un temps, tornarien a deslluir. L'altre s'entossudia a defensar amb dents i ungles que l'únic que farien les obres seria treure la màgia de la plaça, perquè les màquines i els operaris ho arrancarien tot de soca-rel: records, olors i paraules.
-Que no tens present que allà és on ens vam fer el primer petó? -li recriminava en Joan a la seva dona cada vegada que veia que defensava aquella aniquilació.
-Com vols que me n'oblidi?! Va ser el més tendre i el més dolç que m'has regalat mai. I si miro cap a la banda dreta, allà on diuen que posaran una renglera de magnòlies, encara ens hi veig -li responia sempre la Valentina.
En Joan, ajagut a la butaca que dona a la plaça -aquella que li ha permès seguir fil per randa cada un dels estadis de les obres-, recorda aquell petó de joventut. Ell, per més temps que hagi passat i per més maldades que hagin anat les coses en alguns instants, no se l'ha pogut treure del cap. Estava tan bonica la Valentina amb aquell vestit morat, que tenia una línia finíssima de lluentons daurats a la part baixa de la faldilla... Sabia que les sabates li feien mal. Amb aquell taló tan alt no era d'estranyar! Però no se'n va queixar ni una sola vegada: no volia deixar de ballar les cançons que tocava l'orquestra. Era la flor i nata del moment, la més disputada a totes les festes majors, la que interpretava els millors èxits. I quan va sonar aquell solo de piano no es va poder aguantar. Ja feia estona que només tenia ulls per a aquells llavis carnosos i pintats de vermell intens, i amb les notes greus i agudes mesclant-se sense compassió va considerar que havia arribat el moment ideal.
Sap que no va ser així, però hauria jurat que, en unir-se, les rengleres -ben bé n'hi havia una dotzena- de llums de colors que penjaven dels arbres s'havien posat a fer pampallugues, com aplaudint el gest. A la Valentina li va agradar l'atreviment. Tant que quan es van desenganxar uns segons per mirar-se el va engrapar per la cintura i el va tornar a besar. En aquell nou encontre la innocència i la candidesa van donar pas a uns comportaments una mica més fogosos i salvatges, i sort en va tenir en Joan del seu amic de l'ànima, que li va dir que tenia el cotxe aparcat a la vora del riu, amagat entre els arbres, i que els deixava les claus. Llavors sí que tot el món es va fondre a negre i només van quedar-hi ells dos.
-Avui també t'has vestit de morat?
-Em pensava que el mal de cap no et deixaria que t'hi fixessis...
-Saps de sobres que aquest color t'afavoreix i, a més, em recorda una època molt especial.
-Doncs què et sembla si ho repetim? Jo ja estic a punt...
Al cap d'una mitja hora mal comptada la Valentina i en Joan surten per la porta del seu pis. Ho fan amb el mateix tarannà que si anessin a un casament, i és que per a ells la Festa Major de la ciutat sempre ha estat una cita important. La plaça està plena de gom a gom. Tot són rialles, i bones paraules, i salutacions afectuoses. Es fonen entre la multitud, però només durant els primers minuts. Perquè després l'home se situa al costat de les magnòlies, acabades de plantar, i estén la mà envers la seva dona perquè el segueixi.
-T'he de donar la raó.
-Què vols dir, Joan?
-Que aquest racó, malgrat les obres, continua sent el nostre. Ja no hi ha el banc, ni els llums de colors, ni l'orquestra fent el solo de piano, però hi som tu i jo, reproduint aquell primer de setembre de fa tants anys.
I es besen, amb els ulls ben closos, amb les mans ben agafades, amb els cors ben oberts. Potser sí que tot ha canviat, malgrat que ells, en el fons, continuen sent aquells dos joves innocents i càndids que s'estimen en un racó de la plaça Major de la ciutat.