'Revista de les Preses'

Dins la Revista de les Preses número 103 (desembre del 2017), hi ha el relat "Data de caducitat". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats i va guanyar el 8è Concurs Literari de les Preses.

DATA DE CADUCITAT

La Rita va anar cap a la cuina, va obrir la nevera i en va treure un iogurt. Era natural i sense sucre, els únics que realment li agradaven. No suportava els sabors edulcorats que en mataven el veritable gust, ni tampoc les textures excessivament greixoses i consistents, i encara menys trobar-se algun tros de fruita enmig de les cullerades. Abans de treure-li la tapa es va fixar en la data de caducitat que hi havia escrita, força grossa i de color negre. Era un detall que sempre li passava per alt, però llavors hi havia parat una atenció especial. Segurament era perquè allà, ben imprès, hi apareixia allò que tant temia: el dia de la seva operació.

Després de moltes visites, proves i tractaments els metges havien dictaminat que calia treure aquell tumor del cap en un quiròfan, i aquell cinquè dia del mes de maig, al matí, ben d'hora, entre les vuit i quarts de nou, havia estat el moment escollit. A partir d'aquella determinació, per a la Rita havia començat la veritable tortura, perquè sabia que tot podia anar molt bé o ser un fracàs estrepitós, que s'ho jugava tot a una sola carta, i ella amb l'atzar, amb els disset anys que tenia, no hi havia cregut mai.

La Rita patia per la seva cabellera quilomètrica de color castany clar, ben llisa des de l'arrel fins gairebé a la meitat i lleugerament ondulada a les puntes. Sabia que per fer-li aquella intervenció els hi aniquilarien tots, almenys els de la banda esquerra, que era la que estava afectada pel tumor. Tenia tanta por de perdre una part tan seva, que la caracteritzava tant, que encara no havia tingut valor -malgrat la insistència dels de casa- d'agafar hora a la perruqueria. No s'imaginava asseguda en una butaca, amb aquella bata fosca que li posaven pel damunt perquè els cabells no se li escolessin entre la roba o entre la pell, i mirant en direcció al mirall que tenia just al seu davant per veure amb tot detall la suposada obra d'art que farien a la seva closca. No ho podria resistir: es posaria a plorar quan les tisores tinguessin el primer contacte, encara que només fos un lleu fregament, amb la seva cabellera. Hauria de tancar els ulls o demanar-li a la perruquera que tapés el tros de vidre perquè no la reflectís. No es contemplaria enlloc, ni allà ni tampoc a casa. I es guardaria les seves espigues de blat, tan llargues i boniques, en una capsa com si fos un tresor, amb l'esperança que algun dia, ben aviat, li tornarien a créixer sobre el cap.

La Rita també patia pels seus records. I si resultava que quan es despertava de l'operació no recordava res del que havia viscut o bé ho recordava tergiversat? Ella no volia oblidar els berenars que li preparava la seva iaia cada tarda quan sortia de l'institut. Ni les històries que li havia explicat el seu avi de l'època de la Guerra Civil en què n'havien hagut de passar mil i una per continuar subsistint. Ni les cues de cavall, tan ben clenxinades i amb mig litre de colònia, que li feia el seu pare cada matí. Ni els dibuixos que la seva mare li estampava en una llibreta d'espiral amb llapis de tots els colors. Ni els intercanvis de vestits i de sabates i de bosses de mà amb la seva germana. Cada una d'aquelles vivències les tenia emmagatzemades dins seu i no li donava la gana que quatre estris quirúrgics l'hi desordenessin tot o li prenguessin una vida viscuda que era ben seva. Per què llavors davant de qui podria reclamar aquella pèrdua? Els professionals que la intervindrien aixecarien el dit i sense abaixar la mirada assumirien que havia estat un error seu? No, estava segura que no, que tothom emmudiria i que hauria d'aprendre a començar de nou amb la seva taula rasa particular.

La Rita encara tenia un altre motiu per patir i era per com reaccionarien els altres quan la veiessin sense cabells, amb el cap ben cosit i amb les seqüeles que li havien comentat que li podrien quedar. Sabia que hi hauria els que com que no sabrien ni com posar-s'hi evitarien les visites, almenys durant un espai de temps força llarg, i que quan les aigües estiguessin més calmades i ella ja s'hagués acostumat, per dir-ho d'alguna manera, a viure diferent apareixerien com si res. També era conscient que hi hauria els que amb la intenció d'animar-la l'enfonsarien encara més. Perquè li dirien que així estava molt maca, que no se li notava gens que no podia vocalitzar del tot bé, que podia estar contenta perquè pel que li havien diagnosticat no es preveia que pogués coordinar tan bé les cames per caminar i que no es desesperés perquè amb temps i amb paciència es posaria tot a lloc. Tenia l'esperança, però, que hi hagués algú que fos de l'últim grup i que no s'esforcés a dir-li cap paraula, sinó que se la mirés amb cara de ràbia, d'impotència, de frustració i que l'abracés ben fort per demostrar-li que sí, que tenia tota la raó, que el que li havia passat era una autèntica putada.

La Rita entre un pensament, i l'altre, i l'altre va acabar-se el iogurt natural i sense sucre que havia tret de la nevera per menjar-se després de dinar. Ho havia fet sense adonar-se'n, sense parar-hi cap mena d'atenció. I li va saber una mica de greu, ella que era de vida, i més al davant d'aquelles postres, que sempre les havia considerat una mena de petit plaer. Els ulls se li van dirigir de nou cap al 5 de maig, imprès en lletra força grossa i de color ben negre. Tant de bo que quan arribés aquell dia tots els seus pensaments, els que la devoraven per dintre, també haguessin caducat.