Revista 'El Cric'

Dins la revista trimestral El Cric, de Riudellots de la Selva (juliol del 2017), hi ha el relat "A través del vidre". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats i va guanyar el 14è Concurs Literari de Narració Curta de Riudellots de la Selva.

A TRAVÉS DEL VIDRE

S'havia acostumat a fer el mateix recorregut cada tarda. Quan sortia de l'escola, anava al bar dels seus pares a berenar una mica. Després passava pel parc i baixava unes quantes vegades pel tobogan, ben ràpid, com si estigués realitzant una mena de prova i algú cronometrés el temps que tardava quan descendia per aquella planxa de ferro. Més tard feia quatre xuts al camp de futbol de sorra amb la pilota que sempre duia a sota del braç. Finalment, a dos quarts de set en punt, s'asseia al damunt d'una pedra ben arrodonida i, al seu davant, hi quedava l'enorme finestral. Estava a punt per contemplar l'espectacle.

Al cap d'uns cinc minuts començava la desfilada de nens i nenes -o de nois i noies, segons els dies de la setmana- per aquella sala. Portaven uns vestits que a en Dewei, des de ben petit, li havien cridat molt l'atenció. Algú ja llavors li havia explicat que eren tradicionals catalans. Al principi li havia costat entendre aquell concepte, però amb el temps se n'havia acabat fent a la idea. Aquelles peces de cotó i de lli, que els cobrien des de les espatlles fins als genolls. I les faldilles, ben amples i amb els enagos a sota, que li donaven forma i un vol viu. I els pantalons amb les faixes que els coronaven, de vegades llises, d'altres vegades amb petits dibuixos i amb ratlles. I les espardenyes que es cordaven amb aquelles cintes negres o vermelles. I encara hi havia les capes, les mantellines, les alforges i les joies. Tot perfectament col·locat. Amb cura i amb delicadesa. I així també eren els moviments dels dansaires: com si una ploma d'ocell ben blanca o com si un bocí de cotó fluix li amanyaguessin la cara, i els braços, i les cames.

Aquell esbart feia anys i panys que funcionava, però en Dewei l'havia descobert quan en tenia un parell. Era un nen d'origen xinès, tot i que poca cosa recordava del seu país natal. N'havia marxat amb només un parell de mesos, perquè els seus pares allà no hi tenien feina ni família que els pogués ajudar, i es van veure obligats a emprendre un viatge que donés un nou rumb a les seves vides. Ja instal·lats a la seva nova llar van llogar un bar. Petit, sense gaires luxes, d'aquells que ja tenen la clientela feta, sobretot els quatre avis que des d'havent dinat fins que quasi cau el sol van jugant a cartes i tenen una copeta al davant que sempre miren que estigui plena.

A la mare d'en Dewei no li agradava gaire aquell ambient per al seu fill. Més que res perquè quan els seus clients estaven engrescats amb la partida cridaven excessivament, deixaven anar molts renecs -que ell repetia com un lloro, que ja se sap que els nens són esponges- i de vegades fins i tot es barallaven si no estaven d'acord amb alguna jugada.

Per això després de berenar, i ja des de ben petit, l'havia acostumat a fer la ruta dels tres divertiments, que és com l'havia batejada ella. I ara que en Dewei ja s'havia fet una mica més gran i aquella zona tampoc era gaire transitada pels cotxes s'atrevia a fer el tres en ratlla tot sol. Quan col·locava l'última peça, la de l'esbart, sabia que tenia la gran recompensa. Aquells passos fets al mil·límetre, aquell vaivé dels cossos, aquelles cares sempre amb un somriure dibuixat, aquelles giragonses, i aquella música, que ell quasi no sentia però que s'imaginava, que ho acompanyava tot. Després venien els descansos entre peça i peça, i les rialles, i les abraçades, i la felicitat que es traspuava, també a través del vidre, de tots els dansaires. Fins i tot n'hi havia que de vegades el saludaven des d'allà dins, amb l'alegria de saber que tenien un espectador fidel que els observava.

Durant aquella hora que sovint se solia allargar, assegut en aquella pedra col·locada al bell mig d'un immens prat verd, se sentia calmat i tranquil. Aquella manera de ballar li endolcia les seves tardes i li recordava que no era res més que un nen, acostumat a estar sempre envoltat de gent gran que sovint no trobava cap més manera de desfer-se de les seves cabòries que amb petites dosis d'alcohol i de cartes.

I sí, va arribar una tarda que ho va veure clar: i si en lloc de mirar sempre l'espectacle a través del vidre s'atrevia a creuar-lo, a travessar-lo, i també en formava part? Se sabia quasi tots els passos de memòria. Assajant una mica els aconseguiria fer perfectes. I només de pensar en la possibilitat de posar-se un d'aquells vestits ja embogia d'alegria. Sí, ho tenia decidit: quan tornés al bar demanaria als seus pares per apuntar-s'hi. Aquell finestral, de sobte, s'havia tornat més transparent i franquejable que mai.