Sense presses

El temps té una boca magnànima,

amb un reguitzell d'ullals afilats

i amb una llengua quilomètrica

i amb un baf calent, dens i molt agre.

Ens cruspeix, ens devora, ens engoleix,

sense que hi puguem fer ni dir ben res.

Ara que sols em mira de reüll

corro una cortina ben opaca.

Et toco la pell suau i eriçada.

Segueixo el compàs dels teus panteixos.

T'engrapo malucs, cuixes i ventre.

Et llepo els gotims ardents de plaer.

Et xuclo els flamets tendres i erectes.

Cerco la cirereta del pastís,

tan vermella, madura i sucosa.

I llavors cavalquem a l'uníson,

fins que ja no som de carn i ossos

i ens perdem en un buit ple de tu i jo.

El temps, en aquesta nit tan freda,

ha marxat de puntetes qui sap on.

No ha gosat espiar ni molestar.

No s'ha atrevit a pronunciar un sol mot

ni a fer cap sospir tosc, groller i queixós.

Ha percebut que hi ha instants quasi eterns,

que no entenen els segons i els minuts

i que s'han de viure sense presses.

Finalista del 5è Concurs de Poesia Eròtica d'Olot (6 de març del 2022). Aquest escrit està inclòs al llibret 5è Concurs de Poesia Eròtica d'Olot, editat el març del 2022 (vegeu l'apartat de Publicacions).