Solituds compartides

Estret, fosc i humit. Així és com havia estat sempre el seu carrer. Una cinta mètrica no li atorgava gaire més de cinc-cents centímetres d'amplada, el sol sempre buscava alguna excusa perquè els seus raigs no s'hi entretinguessin en excés i l'aigua s'havia impregnat amb dents i ungles a totes les façanes i els havia dibuixat una mena de segona pell arrugada i escamada.

Quan començava el dia i aixecava la persiana de la seva habitació per rebre'l, a l'home sexagenari, de mida mitjana, poc musculat, amb bigoti, ulleres i una calvície avançada, ja li venien tots els mals. Ni les cortines amb pics groguencs que la venedora li havia assegurat que li combinarien bé amb els mobles, ni el gerani de color vermell intens que feia unes quantes setmanes havia col·locat al repeu de la finestra, per allò que les flors ho vestien tot d'alegria, no havien aconseguit canviar gaire res. Potser és que no hi havia altre remei que conformar-se amb l'estretor, la foscor i la humitat.

En les seves tardes quilomètriques d'avorriment per haver-se jubilat i no haver trobat res que l'omplís prou, sovint es preguntava en quin moment aquell carrer s'havia embrutat tant la cara. Quan s'hi havia instal·lat, ja feia una bona colla d'anys, amb la seva dona i amb la seva filla, no era així. Però, és clar, les coses canviaven, no es mantenien mai estàtiques, perquè la vida, en fi, tenia aquells capricis.

Ell mateix tampoc no tenia res a veure amb l'home del principi. Havia envellit i s'havia anat quedat sol, perquè a la seva esposa se l'havia empassat la mort un dia d'estiu i la seva descendent havia caigut rendida als encants d'un parisenc i havia fet les maletes per parlar-hi de la vie, l'amour i la félicité.

El dia abans de Nadal, mentre regava el gerani de pètals de sang, el seu veí, el que tenia la finestra de l'habitació just al davant de la seva, li va fer un gest per cridar-li l'atenció. Es va voler amagar rere la planta, per dissimular que no l'havia vist, però encara no era prou esplèndida per fer-li aquella mena de favors.

-Demà et convido a dinar!

No va saber què dir: no tenia ni una sola excusa preparada per refusar la invitació.

-No cal que duguis res. Si vens amb l'estómac buit ja em dono per satisfet.

Sense esperar cap resposta, va tirar-se els cabells enrere amb delicadesa i, quan va acabar, amb la mateixa mà, va saludar-lo amb entusiasme i va tancar la finestra.

La vermellor de les flors que estava regant es va instal·lar a les galtes de l'home sexagenari: li bullien de ràbia. Què coi hi havia d'anar a fer, a casa d'aquell dròpol? Si amb prou feines parlaven quan es trobaven pel carrer! I a sobre hauria d'aguantar el seu gos: li semblava patètic que hi compartís -a través del vidre li seguia els passos de ben a prop- entrepans, converses i llit. Ja s'ho imaginava: tota la casa devia estar plena de pèls i de puces i devia fer una ferum vomitiva. I se suposava que ell hi havia d'anar a menjar?

Doncs sí. El dia de Nadal, resignat i puntual a la cita, va picar al timbre de la casa del veí. Ell el va rebre amb un somriure de pam i mig, vestit amb corbata i sabates acabades d'enllustrar, i pentinat -la tofa que tenia li permetia fer-ho- quasi de perruqueria.

De seguida el va fer passar cap al menjador, on una llar de foc escalfava l'estança amb dolçor. La taula estava parada amb gust, amb plats de porcellana, copes altes de cristall, coberteria de plata i estovalles i tovallons brodats. Hi havia verdures al vapor, canelons, una cassola de carn rostida lentament, fruita, neules, torrons, polvorons i cava. L'amalgama d'aromes era tan intensa, i tan apetitosa, que gairebé podia mastegar-se.

Durant una llarga estona els dos homes van menjar, van beure, van parlar, van riure, van recordar gestes de joventut i, sobretot, es van sentir acompanyats. La solitud que quasi sempre duien posada, en aquells instants, era un manat de flamarades més que cremava amb intensitat i donava vigor al foc.

Encetada la sobretaula, l'home sexagenari va mirar per la finestra, en direcció a casa seva. Es va aixecar d'un bot, perquè no es creia el que veia. Hi havia llum, dels fanals i de les diverses estances, per donar i per vendre, i els colors, que venien dels avets decorats per a l'ocasió i de les flors que es resistien a desprendre's dels seus últims pètals, s'hi comptaven a grapats. També s'hi sentien ocells i els miols d'un parell de gats que festejaven i veus d'infants que cantaven nadales.

-És bonic el nostre carrer, eh?

No només era bonic: era esplèndid, ple de vida, amb espurnes de joia. No entenia com el que veia des de casa seva era tan antagònic a allò que li oferien els finestrals de la llar del seu veí. Des d'allà no hi havia rastre del seu carrer. Com si se l'hagués imaginat. Com si no hagués existit mai.

-Això és el que observes sempre?

-Què vols dir?

-Si això és el que els teus ulls veuen habitualment.

-És clar!

-És que jo no... Per a mi això només és un tros d'asfalt estret, fosc i humit.

-Em sembla que et convé una becaina després d'aquest dinar que hem fet: comences a desvariejar!

-Et parlo molt seriosament. El que tinc ara al davant és nou per a mi. I t'he de dir que tu també ho ets. Rere els vidres i les cortines i entre les fulles del gerani no sembles pas la mateixa persona.

El veí va dibuixar un somriure tímid abans de contestar.

-Vols que et digui una cosa? Em sembla que ja sé què et passa. Anys enrere jo també descrivia el carrer on vivim igual que ho fas tu. I encara hi afegia una bona colla d'adjectius més, i no sé quin d'ells era més patètic. Per acabar-ho d'adobar em vaig posar a malparlar de la casa, i de la feina, i del meu aspecte físic, i de la meva manera de vestir, i inclús de la meva manera de ser. Fins que em vaig adonar quin era el problema: havia deixat que la solitud s'apoderés massa de mi. Ella m'havia tret les ganes de fer qualsevol cosa i pràcticament m'havia anul·lat i aniquilat. Va ser llavors que vaig tenir-hi una conversa molt seriosa. Pensaràs que què carai t'estic explicant, si enllà del temps continuo estant sol. I amb això t'he de donar la raó. La qüestió és que no m'hi sento. Tinc el meu gos, m'he aficionat a col·leccionar objectes, he decorat cada racó de casa al meu gust, arreglo els desperfectes que hi surten per tenir-la tan acollidora com sigui possible, cuino plats que m'agraden per complaure'm i de tant en tant quedo amb amics per compartir-hi una mica de vida.

L'home sexagenari, a cada paraula que sentia, notava una fiblada al cor.

-Avui, per primera vegada, t'has col·locat en un lloc diferent per observar el que t'envolta. Potser tan sols es tractava d'això.

Encara dret i immòbil com una estàtua no sabia avenir-se de tot plegat. De veritat que només es tractava d'allò? Sense dubtar-ho es va posar la jaqueta i va fer una proposta al seu veí.

-Què et sembla si anem a passejar una estona? Tinc ganes de respirar aquest nou carrer amb tu, que des de fa poques hores també ets tan nou per a mi.

-I tant que sí! Els desitjos de Nadal sempre s'han de complir.

-Et confesso que aquest, per sort, no és només un desig de Nadal.

I els dos homes van sortir a caminar pel seu carrer, amb el gos que es passejava entre les cames de l'un i de l'altre indistintament -l'home sexagenari també va ser en aquell instant que va descobrir que l'animal no perdia el pèl a cabassos, ni estava farcit de puces, ni tan sols feia mala olor. I va tenir la sensació, només de fer les primeres passes, que aquell carrer havia triplicat la quantitat de centímetres, que tenia llum arreu i que, malgrat ser hivern, regalava un escalf agradable i reconfortant que estava segur que li faria companyia durant molt de temps.

Relat publicat al setmanari La Comarca, en el seu exemplar 2053, moment en què s'ha convertit en el mitjà de comunicació escrit més longeu de la Garrotxa (17 de desembre del 2020).