Trossos de mar

Asseure'm al teu davant i mirar-te de cara, amb els ulls ben oberts, esbatanats, sense cap mena de por, em dona vida. L'olor que desprens, la manera tan peculiar que tens de parlar-me -de vegades com un xiuxiueig i en d'altres ocasions apressadament, sense cap mena de pausa, com si el temps s'escolés amb una rapidesa excessiva- i aquest gust salat que et fa inconfusible. Només de posar els peus a terra ben d'hora al matí ja et penso, i les mateixes ànsies que tinc per veure't són les que controlen els meus impulsos i em preguen que mantingui la calma, que el capvespre cada vegada és més a prop i que amb ell estar al teu costat serà tota una realitat. Em faig cas a mi mateixa i m'assossego, i em tranquil·litzo, i m'espero. Tot arriba. Sí, és així. Per més que costi empènyer les hores el número set sempre s'acaba per clavar al rellotge, i quan ho fa m'envaeix la felicitat més absoluta.

Vaig començar la meva rutina ja fa força anys. Deuen ser tants que he de confessar que n'he perdut el compte. Recordo que era un dia gris i amb un plugim persistent tot i ser estiu. Em vaig col·locar al damunt de la sorra i em vas rebre amb la calma i la serenor que necessitava. No vas onejar ni vas gosar fer cap mena de remor, perquè de segur que vas veure les cicatrius que jo tenia a les meves entranyes i vas adonar-te que no era prudent. Per assegurar-me també el meu silenci -a pesar que em moria de ganes de bramar com el vent ferotge que bufava- em vaig beure un bon glop de tu. Em van venir unes basques que m'ho van remoure absolutament tot. El cap em voltava i em notava les cames molt febles. Potser havia arribat el moment de marxar d'allà, però el cos no em responia. I llavors va aparèixer ell, l'home del quiosc del passeig, com una salvació. Només de mirar-me va adonar-se que no estava bé i abans d'estendre el seu mocador terrós, que gairebé es confonia amb el color de l'arena, es va acostar cap a mi. Sense saber ben bé per què m'hi vaig llançar als braços i el vaig estar abraçant durant uns quants segons. Ell va fer el mateix, i a cau d'orella em demanava que em calmés, que tot sortiria bé. És curiós com em vaig deixar anar amb algú que només coneixia d'uns "hola" i "adeu" rutinaris i monòtons dels dilluns de primer de mes per comprar un parell de revistes de decoració. Però ho necessitava tant que no vaig ser gaire exigent ni primmirada. L'olor d'espígol del suavitzant que estava impregnat a la samarreta, la pell una mica arrugada però encara força sedosa i els quatre pèls del bigoti que em feien unes pessigolles agradables van aconseguir dibuixar-me un mig somriure que em pensava que ja no tenia.

-Vols seure una estona?

Amb els ulls li vaig dir que sí, i llavors va desplegar el seu mocador i em vaig col·locar en un racó de la tela, amb timidesa, amb por de deixar-me anar massa i d'arrugar-li l'única pertinença que duia.

-Fa un dia molt trist per ser estiu, oi? He estat a punt de no venir...

De nou vaig oferir-li una resposta afirmativa sense pronunciar ni una sola paraula.

-Vols que parlem?

No em vaig veure amb cor de fer res. No hagués sabut ni per on començar.

-Doncs ja t'explicaré jo la meva història si estàs disposada a escoltar-la. Aquella que fa que cada dia m'assegui aquí, al mateix lloc, gairebé a la mateixa hora i pensant sempre el mateix. Et ve de gust?

Em va sortir un "sí" excessivament tímid i prudent, i vaig començar la immersió entre els seus mots, tan exactes, tan precisos, tan sentits.

L'home del quiosc em va fer saber que tenia una germana, tres anys més gran que ell, que vivia a Hongria des que es va casar, feia ben bé un parell de dècades. A la dona al principi li va costar traslladar-se cap allà, però per i amb amor ho va acabar fent molt gustosament. A còpia de temps s'havia avesat al clima, a la gastronomia, a la puntualitat extrema, a donar les gràcies per gairebé tot i a les catorze vocals del país que l'havia acollit. Només hi havia una cosa que no suportava: la falta del mar. Per una persona com ella, que al cap de poques hores de néixer ja s'havia impregnat d'aigua salada, era una absència que no es podia suplir amb res. Sovint hi pensava, i quan tancava els ulls i s'allunyava una mica del món en podia notar la salabror, la remor i la frescor. Quines ganes de tenir uns minuts lliures per acostar-se a aquella immensa joia.

-Saps? Quan la meva germana em trucava, ben bé tres cops per setmana, després de les quatre preguntes protocol·làries sempre em preguntava el mateix, que com estava aquell dia el mar. I jo, les primeres vegades, li responia amb certa passivitat: que no ho sabia, que no havia tingut temps de mirar-lo, que suposava que igual que ahir i igual que l'endemà. Se'n feia creus i s'enfadava, perquè no entenia com no em podia sentir atret per allò que a ella li treia la son.

L'home del quiosc em va confessar que, a partir d'aquelles trucades, va néixer-li una curiositat que mai abans no havia tingut. I va ser així com, diàriament, a les set, sortint de la feina, agafava el mocador terrós i s'instal·lava a la porció de sorra més propera que trobava. Allà assegut va començar a apreciar que aquella taca blava, a la seva manera, li parlava. Hi havia dies que li explicava, amb assossec, que havia tingut una jornada tranquil·la i sense entrebancs. Hi havia altres dies que li transmetia, amb estridències, la seva ràbia i indignació. També hi havia els dies de silencis. Ho retenia tot a la seva ment i quan es comunicava amb la seva germana li podia narrar amb els detalls més precisos tot el que tenia a veure amb el mar. Els dos estaven com embadalits: un donant la informació amb orgull i l'altra rebent-la amb devoció.

L'home del quiosc em va dir que aquella màgia va durar unes quantes setmanes, mesos fins i tot, fins que la seva germana va morir. Va ser de cop, sense poder-ho preveure, i ell es va quedar immensament trist.

-I no vaig ser l'únic, perquè tinc tota la certesa que el Mediterrani sencer també va plorar-la.

Quan va acabar el seu discurs em va sortir de dins abraçar-lo, igual que ell abans havia fet amb mi. Llavors em va saber greu haver-me perdut durant tant de temps algú tan especial, d'haver-li dedicat només una breu salutació i de parlar de les banalitats del temps i de demanar-li disculpes per no donar-li l'import de les revistes just i deixar-lo sense canvi. Per sort aquell escalf dels nostres cossos em va servir per recuperar-ho tot.

-La deus trobar a faltar molt, la teva germana.

-No t'arribes a imaginar quant...

-Per això continues venint cada dia aquí?

-Veure el mar me la fa sentir una mica més a prop. De fet continuo explicant-li tot el que aquesta aigua tan meravellosa i infinita em mostra diàriament.

-I com ho fas?

-Escric el que he observat, les sensacions que he tingut, els records que m'han vingut a la ment. I després ho llegeixo amb veu alta, amb decisió, amb fermesa i amb molt d'amor. Perquè sigui allà on sigui em pugui escoltar bé. No em perdonaria que es quedés sense saber allò que tant anhelava i que li donava tanta vida.

-Quin detall més bonic...

-És el que el cor em demana, i sàpigues que a l'explicació d'avui li hauré de parlar de tu.

-Serà tot un honor per a mi.

I després, com si un núvol s'hagués col·locat a sobre nostre i ens hagués regat amb silenci, vam emmudir. Ens vam incorporar al mocador terrós, mig rebregat i bastant cobert de sorra, i ens vam dedicar a contemplar l'espectacle que s'havia erigit al nostre davant. No hi havia rastre de la grisor de quan havia arribat, ja feia una hora ben llarga, i el plugim també s'havia aturat. Al seu lloc uns rastres porucs de sol es deixaven entreveure i una brisa suau i càlida ho anava impregnant tot i esborrava l'aire descontrolat d'abans. Al final el capvespre havia dut l'estiu. El lleuger onatge, les ràfegues d'olor de sal i aquell blau que podia amb tot em van fer adonar que el malestar que tenia a dins -el meu sí- tenia solució. De segur que amb una trucada encara no estava tot perdut. I mentre em convencia, i m'ho imaginava, em va fer la sensació que a la llunyania, ben enllà de l'horitzó, una dona de mitjana edat amb una llibreta entre les mans emergia de l'aigua, em somreia i em picava l'ullet. Com dient-me que sí, que tot sortiria bé. I l'home del quiosc davant aquella aparició també va somriure.

Finalista de l'11è Premi Literari de Constantí - Relats mediterranis (gener del 2018). Relat publicat al llibre Relats mediterranis, editat el mes de gener del 2018 (vegeu l'apartat de Publicacions).